Conversaciones sobre música con Wilhelm Furtwängler.
Walter Abendroth
El Acantilado 2011 (110 pàgs.)
El Acantilado
Les entrevistes com a gènere periodístic i subgènere literari han estat una font apreciada històricament. En els últims anys s’han revalorat com a via d’ acostament directe i amè a un protagonista. Per això, l’editorial El Acantilado ha publicat un compendi d’entrevistes fetes l’any 1937 per l’escriptor, crític musical i compositor Walter Abendroth (1896-1973) a Wilhelm Furtwängler, director aleshores de la Filharmònica de Berlin. Només el darrer capítol pertany a 1947.
L’edició manté l’elegància i la tipografia característiques del segell barceloní. S’hi tracten temes com l’estètica, la història, la interpretació i la sociologia de la música. El director alemany mostra una preocupació per la tècnica, pel gest amanerat ineficaç i per la devaluació de l’art i la seva aura. Quelcom que remet als postulats de Walter Benjamin en relació a l’art i la seva reproductibilitat tècnica. Tanmateix tracta de la poesia i la música, dues essències del Romanticisme del que era fill com artista.
Entre les particularitats de les seves percepcions entén l’obertura Leonora III de Beethoven i la seva reprise com una necessitat formal, com una solució orgànica a la idea i com una materialització d’aquesta. Per a ell no es tracta d’un encasellament estructural de la forma sonata si no el peu per a un major dramatisme. Per aquesta raó com a director dóna més importància al significat i no a la forma, encara que aquest no sigui evident. Igualment concep la “matèria de l’art” com allò que Walter Panovsky ja havia designat com a habitus cultural, reivindicant el que hi ha de col•lectiu en l’obra d’art. Aquest punt lliga amb un sentiment europeista, sense fronteres –tot i entendre les corrents nacionalistes com a manifestacions individuals- on l’arrel és la música: Europa descoberta a sí mateixa en i a través de la música. Una idea que Barenboim defensa actualment per tot el món amb la seva The West-Eastern Divan Orchestra en clau pacifista.
El llibre remet a qüestions abordades amb major profunditat per intel•lectuals i teòrics de la mateixa època o de l’actual. Hi ha de rerefons un esperit divulgatiu que retorna la imatge d’un públic que als anys 30 partia de menys informació i menys accés a la música. Un exemple clar és la relativa estirilitat del capítol sobre la tonalitat i l’atonalisme. No obstant, el llibre és un testimoni tan apassionant com absent en llengua castellana i catalana en un mercat cada vegada més nodrit mercat bibliogràfic autòcton. Benvingut.