Tria un apartat:

• discogràfiques
• editorials
• DVD

Quin repertori prefereixies que comentem a Catclassics?

Renaixentista i barroc Classicisme i romàntic Òpera i recitals vocals Segle XX i contemporània Qualsevol

Veure resultats

Malgrat aquesta premissa no és cert, com diu Caballé en el pròleg, que Hipólito Lázaro sigui una llegenda que “no posseïa fins aquest moment cap tipus de document editat [...] cap referència escrita de la seva carrera i les seves fites”. El comentari evidencia la falta d’assessorament per part de l’editorial o de qui li ha concedit l’honor de prologar el llibre. Honor que personalitats com Jaume Tribó o algun tenor català internacional haguessin defensat millor.

 

Al marge de l’autobiografia i memòries de Lázaro, existeix la breu monografia de Ramon Sabatés (Col·leccions Gent Nostra, Infiesta Edicions, Barcelona 1987). Una monografia que, per cert, no apareix citada a l’apartat de bibliografia de la present novetat. Dada estranya atès que l’autor, Miquel Pérez García, va conèixer Ramon Sabatés i de qui en va heretar nombrós material per construir un important arxiu líric sobre el tenor. D’altra banda, Sabatés apunta que a partir de 1913 se’l coneix com Lazzariti o Lazzarino, nom més propi de divo. Pérez Garcia tampoc es posiciona sobre el possible vincle familiar de Lázaro amb els comtes de Socuéllamos de la noblesa aragonesa.

 

Per la redacció –i pel currículum- s’extreu que Miquel Pérez no és un professional de la musicografia. Fet que condiciona el desenvolupament del llibre. La prosa és entenedora però estesa: el mateix podria exposar-se amb major síntesi i encadenament. És d’agrair que l’estil sigui força depurat, amb frases curtes ben construïdes, sense retòrica, ni abús de connectors, tot i uns paràgrafs molt desiguals. El motiu rau en un plantejament elemental, correlatiu i seqüencial. Característica que no resta mèrit a la comesa. El seu és un estil cronista on l’enumeració d’esdeveniments recorda treballs com la Historia del Teatro de la Zarzuela de Madrid d’Emilio García Carretero, tant per la quantitat de documentació i l’atreviment de l’edició com per la passió en el seguiment de la lírica. 

 

Entre les particularitats del volum cal senyalar l’encert d’iniciar cadascun dels capítols amb un versicle operístic com a subtítol. Ocasionalment hi sobresurten comentaris analítics com el referit –i ben conegut per tot bon aficionat- al Fa sobreagut de I puritani de Bellini o les descripcions tècniques de la veu i el cant del tenor català. Molt atractius són els annexos amb fotografies de teatres contemporanis a Lázaro, personatges, vestuari, partitures, els baguls d’equipatge, un passaport, etc. Pérez Garcia fa una molt bona tria de material gràfic i documental del seu arxiu líric. En destaca significativament el contracte de la temporada 1918 al Metropolitan de Nova York. Igualment l’índex de la discografia és la més ampla i completa base de dades de la monografia.

 

Cal felicitar l’empresa editorial per l’aposta en un treball com el present: pel valor patrimonial, per les dificultats actuals econòmiques i de mercat, i per fer-ho amb una esmerada edició. Mides grans, enquadernació de luxe, cobertes dures, algunes imatges a color, cos de lletra moderadament llegible. Sense dubte, és un format infreqüent en tiratges comercials i quasi impensable en segells petits i joves com Témenos Edicions. Benvinguda i agraïda.

 

 

Al marge de les errades ortogràfiques referides per la mateixa editorial en un full afegit –noble gest de l’empresa-, n’hi ha altres no indicades. No obstant, són qüestions circumstancials fruit de les presses en l’edició i del repte de confeccionar un producte complex com el present. Més preocupants és l’atribució d’un centenari d’ Arrieta el 24 de juny de 1954 a la pàgina 99. (Tampoc ho era de Marina, ni en la versió de sarsuela ni en l’operística).

 

D’altra banda, la interpretació del Miserere d’Eslava citada en la biografia i en l’índex de repertori no apareix en la cronologia d’actuacions. El llistat del repertori no inclou l’òpera I promessi sposi d’Errico Petrelli que sí és citada a la cronologia i que Lázaro va estudiar el 1913 (pàg. 31). En relació a les funcions d’ Euda d’Euriach, una de les cinc òperes de Vives, s’hi enyora un incís sobre les actuacions i l’obra com sí fa en altres apartats.

 

 

Encertadament la cronologia de les actuacions indica les que no estan confirmades amb el símbol (HL). Però s’hagués estalviat espai i agilitzat la recerca si una producció en un mateix indret i intèrprets no s’hagués desglossat dia a dia. Igualment hagués estat estimulant trobar capítols monogràfics de caràcter historiogràfic sobre la relació artística entre Lázaro i Mascagni, i sobre Lázaro i la sarsuela. És a dir, més enllà de la informació exposada calia una aproximació resumida i reflexionada sobre aquestes vessants. La simple cita de dates, títols i alguna anècdota converteix aquesta biografia llibre en un dietari d’actuacions complementades per l’extracte d’opinions. Procediment que no per vàlid és la millor solució: recordi’s algunes dels darrers anys sobre Montserrat Caballé, Plácido Domingo o Josep Carreras.

 

D’aquesta manera el producte queda desacreditat? No. El llibre ofereix un bon contingut i acompleix el seu objectiu: acostar i testimoniar al gran públic una figura puntal de la lírica del segle XX. Cobreix un buit significatiu i ofereix unes eines bàsiques (annexos) de treball prou completes als professionals. Senzillament es discrepa d’una part de la metodologia emprada i s’acusa la manca d’una revisió més severa d’algun historiador que polís les imperfeccions assenyalades. Uns encenalls perfectibles que no generaran desafecció en el melòman.