Integral de simfonies
Diverses orquestres i intèrprets. Sir Simon Rattle, director.
EMI 5099950072125. Stereo DDD 1984-2004. 14CD 2010
EMI
Per molt promocionada que sigui, aquesta integral és prescindible, mediocre globalment i està superada. I és que el Mahler de Rattle és immadur encara la seva honestedat emocional, la seva voluntat d'aprofundir i el seu refinament tècnic. A això contribueix la disparitat cronològica d'uns registres que abasten des de 1984 (Das klagende lied) a 2004 (Vuitena), encara que majoritàriament procedents dels anys noranta i, parcialment la varietat d’orquestres (predomina la City Birmingham Symphony). A més la qualitat d'aquests no gaudeix de la espaialitat de Solti i Chailly per citar dos exemples de brillantor i impulsivitat en la línia de Rattle.
Sap crear grans espais sonors encara que no sempre sap com omplir, i de vegades és capritxós amb els tempi. La Vuitena n’és un exemple: gravació fosca, cors insuficients en proporció, solistes una mica convincents però execució amb presses i caigudes de tensió o atropellaments inenarrables com el Gloria Patri Domino. D’altra banda hi ha lectures importants i de rara intensitat (Novena amb els vienesos i la Cinquena i la Desena amb els berlinesos i Das klagende Lied) a partir d’una tendència deconstructivista, hereva per a alguns, d’ Abbado. No obstant això, no té la profunditat discursiva d'aquest i la seva organicitat flueix a partir de reaccions més acusades i explosives en una línia iconoclasta. No és un Mahler transcendent encara que sí una mica impactant i puntualment bonic. Si el lector prefereix major anàlisi, pathos, ascetisme o intel•lectualitat els directors són altres.