Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Música i músiques als Països Catalans (1975-2009)

Classificació temàtica: Sense classificar

(Des)acords. Música i músiques als Països Catalans (1975-2009)

Diversos autors. Coordinació: Jaume Radigales, Joan-Elies Adell.

Col•lecció Argumenta. El cep i la nansa Edicions, 2009 (180 pàgs.)

Argumenta. El cep i la nansa.

M’interessa el treball de Jaume Radigales per la vàlua d’algunes reflexions i perquè és una de les dues úniques persones que m’han atansat cap una professionalitat musicogràfica. Sense dubte, això genera una empatia i respecte per la seva tasca però també una exigència i responsabilitat com a referent que és en la musicografia catalana. (Des) acords. Música i músiques als Països Catalans (1975-2009) és un iniciativa menor en la seva destacable trajectòria. I ho és per la seva absència com autor, apareixent només com a coordinador i prologuista –juntament amb Joan-Elies Adell- en incisos estètics sobre el valor cultural de música.

La iniciativa és vàlida i suggestiva però l’estudi sobre la realitat musical a Catalunya exigeix un enfocament més profund i ample que l’ ofert pels professionals del sector que signen els capítols. Els textos demostren documentació i aportacions particulars però només funcionen com a crònica –algunes reflexives-, sense sobrepassar la tasca periodística ben argumentada. Per tant, no s’hi busqui la profunditat d’unes actes de congrés sobre musicologia o sociologia musical, malgrat que el plantejament del volum pugui suggerir-ho.

Resulta fluix -parcial- el capítol dedicat a la composició musical actual i els seus problemes. Abusa de les cites de compositors i obvia l'anàlisis de l’oferta amb més exhaustivitat, preocupant-se més del sistema i la problemàtica des d’argumentacions conegudes. Hi falten unes dades (estrenes, encàrrecs, inversions,...) que semblen substituïdes per evidencies ridícules que, no obstant, no s’han de perdre de vista. Més completa és la visió sobre l’educació musical (Mercedes Conde) i la crítica musical en els mitjans de comunicació (Rosa Massagué).  

Molt il•lustrador és l’episodi de Jordi Turtós sobre la influència, difusió i programació de la ràdio com a generadora de tendències. Igualment densos són els capítols de Josep Vicent i Víctor Nubla sobre les músiques populars i les tendències comercials de la música en català i la música experimental, respectivament. L’ habitualment irònic Xavier Cester avalua amb pragmatisme les infraestructures, les temporades musicals i el públic. No obstant, perquè no ha qüestionat el model liceístic i el seu monopoli de la lírica a Catalunya? I encara més: perquè no s'ha encomanat cap capítol a la sarsuela i la seva filiació territorial, el teatre líric català, que són un dels exemples d’infraestructura i qualitat artística més degenerada de l’actual panorama cultural català? Pot ser perquè cap dels autors coneix prou de prop aquesta realitat? Cal recordar que la sarsuela, lluny dels grans èxits de principis i mitjans de segle a Catalunya, viu en una marginació i una indigència davant la qual organismes com la Federació Catalana de Teatre Líric s’erigeix com un dels exemples més flagrants d’inoperància artística i de gestió cultural. I aquest és un punt crític que remet a un altre que malauradament tampoc s’ha abordat: l’estudi de polítiques concretes de cada govern i dels organismes dependents en la difusió de la cultura durant el període 1975-2009.

Josep Lluís i Falcó és l’únic que, a través de la seva reivindicació de la música per a l’audiovisual –en concret, sobre el cinema-, assenyala les mancances laborals de molts treballadors que tenen dificultats per cotitzar a la seguretat social -si no són autònoms- i que, no sempre, viuen de les seves aptituds. En part, perquè no estan ni reconeguts. Aquest fet reincideix en la desvalorització laboral de la figura del músic com a treballador intel•lectual i, per tant, esdevé el pretext d’ un debat estètic sobre el reconeixement cultural de la música en la nostra terra.

D’altra banda, tot i ser tractat tangencialment, el sector discogràfic tampoc es focalitza en un capítol a l’entorn de la producció catalana i la producció feta a Catalunya i les més de vint empreses actives. Per descomptat, caldrien xifres sobre subvencions, tipus d’edició, repertoris, etc. Val a dir, que les conclusions apunten a un optimisme envers el passat tot i que amb reserves davant les polítiques i les situacions a l'estranger i les necessitats reals del polièdric sector musical. La decadència de la crítica musical en els mitjans de comunicació i l’hàbit de lectura del públic marquen l'excepció.

En conjunt, tot i la visió parcial del panorama, la lectura d’aquesta edició aporta algunes claus que el lector –i el ciutadà- ha d’assimilar per fer-se partícip d’una realitat variada, potent però estancada. Una realitat problemàtica que afecta tan la música “culta” com la “popular”, tal i com exposen Miquel Pujadó i Benet Casablancas en la conversa final del llibre. Al marge de continguts, reitero, en general, ben treballats i que obren diversos debats, cal felicitar l’atreviment d’una editorial petita i eficient com El cep i la nansa que ha editat amb professionalitat aquesta suma d'articles i reportatges. Un gesta,doncs, doblement valuosa pels temps de crisi econòmica, de valors estètics i de reflexió que viuen els Països Catalans, on massa sovint s’aplaudeix qualsevol cosa i on la societat ha perdut l’activitat i la implicació que havien fet gran una nació.

Albert Ferrer i Flamarich