Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Brahms i els Arcanto Quartet

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental

Brahms: Quartet de corda op. 51 nº 1 en do menor. Quintet amb piano op. 34 en fa menor

Arcanto Quartet Silke Avenhaus, piano.

HARMONIA MUNDI 9020000 DDD 1CD.

Harmonia Mundi

Són molts los conjunts que en els darrers mesos han comercialitzat els Quartets de corda op. 51 i op. 60 i el Quintet amb piano op. 34 de Brahms: el Quartet Casals, el Quartet Aurin, els Nash Ensamble i els germans Capuçon, en combinació lògica amb altres artistes. A més, altres formacions com el Quartet Belcea i el referencial registre d’ Argerich, Kremer, Maisky i Bashmet, també han donat a conèixer recentment la seva recreació de l’ opus 51 nº 1.

Els Arcanto Quartet ho fan marcant una als Melos, els Weller i a l’històric enregistrament dels Busch. La seva duració ronda la mitjana de l’abundant discografia. No opten per la simetria dels urgents moviments extrems basculant sobre els dos nostàlgics centrals com sí fan altres lectures. Ofereixen un desassossegant Allegro inicial –diferent a l’ ombrívola lectura del Quarteto Gabrieli i els Nash Ensamble, per exemple-, un Allegretto atractivament acolorit amb una intervenció suggerent de la viola i un nervi admirable en l’Allegro final. Aspectes que afirmen la bona direccionalitat de la lectura en una execució tècnicament impecable i personal, que calibra bé la creativitat en allò objectiu i allò subjectiu. Podria recorre al tòpic, acceptable en casos com el present, que els reconeix un so propi. Qualitat que ja és un gran pas per a qualsevol formació que es prestigiï. Per descomptat, no els falta contundència expositiva tot i que, com en el cas dels Casals, la seva visió madurarà amb els anys com també succeirà amb la lectura simplement honesta i ben entesa del Quartet Aurin.

En relació al Quintet amb piano op. 34 els paràmetres i elogis són semblants. Hi ha un esplendor sonor, amb un particular squillo en les cordes i força en l’ expressió: tant en els passatges melòdics com en els de textures més complexes en un aconseguit equilibri entre les cordes i el teclat de Silke Avenhaus, de magnífica digitació. No falten inflexions que els separen de les lectures més tradicionals. A això també hi contribueix un espectre sonor que contempla les noves tècniques d’interpretació que, si bé no flueixen exactament en l’ historicisme, adopten certs trets com el referit al vibrato. Un tret que reforça l’especificitat del so conjunto ja apuntada. El resultat és una idea de l’obra menys homogènia en la línia del romanticisme tradicional, tant en la densitat de textures com en la paleta colora i de caràcter. Un ventall, aquest, que parteix de l’ impetuositat beethoveniana i entremescla la melancolia i la serena emotivitat brahmsianes en un discurs molt orgànic i fluït com demostra l’ Andante. La gamma dinàmica és clara i, com les textures, no perjudica en els canvis d’atmosfera.

En resum, es tracta d’ un enregistrament que no és exactament referencial però sí un model que desbanca a moltes de les interpretacions citades a l’ inici d’aquest comentari.

Albert Ferrer i Flamarich