Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

La Primera de Mahler per Gergiev

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Mahler: Simfonia núm. 1 “Tità”

London Symphony Orchestra. Dir.: Valery Gergiev.

LSO 0663. DDD 1CD 52’54”

LSO Live

Segona entrega de la integral que Valery Gergiev està portant al disc a partir dels registres dels concerts celebrats al Barbican Hall londinenc dins la temporada de la London Symphony de la qual és director titular. Aquesta enregistrament procedeix de gener de 2008.

La identificació de Gergiev amb esta simfonia és superior a la Sisena simfonia i els resultats són més adequats a l’obra. Tot i això, en conjunt la integral simfònica no assoleix l’excel•lència o, si es prefereix, el lideratge contemporani que hauria de tenir per ser el director georgià un dels directors més importants de les darreres dècades. No obstant, si no es torça, fet que no seria sorpresa atesa certa domesticació del seu “demoníac front arrufat” –com el va definir Norman Lebrecht-, estarem davant una de les integrals més interessants dels darrers anys al costat de les de Rattle, Chailly o Tilson Thomas. I com aquests directors, tan diferents entre sí, completa un bon treball sense arribar a ser una primera opció i sí una bona recomanació.

En la filosofia de la interpretació hi ha un espectre d’aquell gran mahlerià rus que va ser Svetlanov (Harmonía Mundi, 1992). Per descomptat, les realitzacions són molt diferents començant pel salvatge del finale i la cruesa dels timbres, però hi ha en ambdós una parentesc en el caràcter extravertit i en l’espectacularitat de la proposta. Si bé, Gergiev resulta més calmat. Més si se’l compara amb un altre excels mahlerià rus com Rudolf Barshai, que va oferir el Mahler més shostakovizant de la discografia.

A diferència del que succeïa a la Sisena el de la portada no és una bona voluntat de marketing sinó que encarna una realitat perceptible en el caràcter tendent a l’ èpica, a allò fenomènic de l’ obra. No té el detallisme superlatiu que alguns han volgut percebre –i si no refresquin Abbado (DG) i, en una altra estètica i intencions, a Horenstein (Unicorn) per citar dues interpretacions extremes-. Hi ha un bon equilibri i claredat de textures com demostren alguns passatges de les cordes greus en el Ländler o les fustes en el primer moviment després de l’esclat del clímax. Es podria parlar de minuciositat si el contrapunt de les cordes greus en el 30 de la partitura (13’46”) fossin semblants als de Bernstein o si els trinos de les trompes (13’36”) sonessin com els de Horenstein, per exemple, en el primer moviment. Si es compara amb recents versions com les de Janssons o Nott ¬–referents aquí per haver-la portat al disc recentment- s’ aprecia com Gergiev sona a Mahler però sense un fons de veritat. Sona bé, brillant però irrellevant i sense l’ especificitat tímbrica de Janssons. Aquest fenomen es deu a un major interès per l’estructura que pel contingut, motiu pel qual en fa una molt bona lectura en el sentit literal però fluixa en la metàfora i en el místic. El que en Nott es resol de manera cambrística en Gergiev tendeix a la teofania en el subjecte, especialment en el primer i en el darrer moviment.

Per aquesta raó, a l’ inici de la simfonia travessa, sense recrear-se, la boira sonora per endinsar-se en el tema. Transita sense crear un fort ambient misteriós i el paisatge és pla i els divisi dels arcs disten dels servits per la Royal Concertgebouw amb Janssons. El terme, potser, més adequat és el de desafectat com prova l’eclosió un xic buida d’aquest fresc simfònic. I és que, la reexposició no té el caràcter expansiu inherent a aquella plenitud vital i fluïdesa amb que es tanca aquest primer moviment. Per sí mateix convenç; quan se’l compara perd fermesa. Dos apunts més sobre aquest moviment inicial: es prescindeix de la repetició del tema principal seguint el que es podria categoritzar com una tradició, i la gran pausa abans dels tres darrers compassos (de 14’27” a 14’30”) és lleument més llarga del previsible segons el tempo portat, fet que emfasitza aquests últims bots de la timbala tancats pel tutti.

Entrats els moviments centrals hi ha una evident tranquil•litat i cautela en les dinàmiques, en especial en el tercer. Gergiev no estigmatitza l’element jueu i el resol millor que Nott amb detalls de tan alta qualitat com els divisi dels violins en la seva entrada a pp (pista 3, 5’22”) en el número 10 de la partitura. En aquest tema ni Nott ni Janssons el fan tan evocatiu. A més el moviment està minat d’ accents en les fustes convertint el quadre en més mordaç. En el tempo no és contrastat com Janssons i pot pecar del sedant de Nott. Pel contrari, l’ Scherzo –bell però pla trio- és únicament solemne. Per això ens enganya: sembla un bon edifici però en ell no s’hi percep el gust llenyós i resinós de Kubelik o l’ aroma txec de Neumann.

Plantejats d’aquesta manera el segon i el tercer, el quart suposa un clar contrast tot i que no tingui la vehemència ni la ira dels directors citats. Els metalls sonen tallants i no es busca la grandesa dialèctica que podria. Si ho fes, arribaria a l’expressionisme que se’ns ha pintat habitualment amb les Big-ten. Les qualitats de Gergiev aquí són més d’articulació, tot i que no posseeixi tanta flexibilitat de difícil fraseig com demostra Janssons, per exemple, en el segon tema. La transició a aquest és excel•lent per la seva naturalesa: l’aparició del tema respecte a la esvaïda Stürmirsch es produeix sense trencar el clima. A més resulta molt encertada la idea de contrastar l’exposició d’aquest segon tema amb la seva reexposició –número 43-. En el primer cas resulta bell i contemplatiu mentre que en la reexposició variada es planteja amarga, portant correctament el joc dinàmic de tensió/distensió per a culminar i esvair-se a partir de l’esclat de platerets (pista 4, 14’27”). La coda dóna la sensació de voler cloure la simfonia sense comptar amb l’ experimentat fins aleshores. No s’hi busqui la resorció lisztiana de Gielen o les febres adrenalíniques de Kubelik, Solti o Sinopoli perquè les trompes no sonen amb l’ amplitud d’aquests, però és un clausura intensa i coherent al plantejament general. No decep. Més si porta sorpreses. A elles anem.

Centrats en el gloriós final, entre 18’02” i 18’05” de la pista 4, no és capritx de Gergiev afegir tres cops del primer timbal –en els tres darrers compassos del número 57- mentre el segon timpanista fa un pedal sobre re. Janssons ja els va realitzar en la citada versió amb la Royal Concertgebouw (pista 4 de 18’25” a 18’28”, RCO Live). És més, Janssons va afegir uns altres quatre cops a l’ iniciar-se el Pesant, 56 de la partitura, doblant els instruments greus principalment al tercer trombó i a la tuba (pista 4, dels 17’59” als 18’04”, RCO Live).

L’eix de la qüestió radica en la possible gratuïtat de l’efecte. Per alguns despertarà un èmfasi innecessari de la grandesa del passatge com ja ha estat dit. Per altres, entre els que trobo, l’efecte de Gergiev –i el de Janssons- és un al•licient a un final esplendorós l’escriptura del qual té detalls molt significatius per les timbales –especialment pel primer joc-. El cal senyalar és que amb la referida intervenció es reforça la línia del tercer trombó i de la tuba (Do, si, si bemoll) però no la seva melodia. Això suposaria un atrevidíssim efecte cromàtic per la timbala. I més en una simfonia de la dècada escrita entre 1884 i 1888, incloses les revisions posteriors de la dècada següent. Certament seria una irrupció en la concomitància harmònica de tònica-dominant (en Re i La, aquí) que realitzen ambdós jocs de timbala. Cal atenir-se també que el primer timpanista hauria de disposar de cinc calderes –i no les quatre habituals- per a realitzar tal efecte, ja que no hi ha temps material per a canviar l’afinació d’alguna d’elles i fer les tres notes. Desconec l’ estat de les edicions crítiques de la partitura. La de la meva consulta, un humil exemplar Dover, no inclou aquests tres cops de timbala. Per tant, no puc justificar si són fruit d’alguna edició crítica o una coincidència capritxosa de Janssons i Gergiev.

Aquesta controvertida intervenció de la timbala permet senyalar un altre punt suggerent de la lectura. Em refereixo a la tradició de l’escola d’aquest instrument en la LSO i a la presència en els darrers anys del gran especialista que és Nigel Thomas. El seu so casa amb l’ historicista en la claredat i la sequedat del timbre, els atacs i el menor volum sonor dels redobles. Qualitats que en aquest simfonisme reforça, i molt, el sentit heroic de les obres. Ja ho va demostrar amb sobreexcitant força i incisivitat en la integral de Beethoven dirigida per Haitink durant la temporada 2005-06 (editada també per LSO Live). Si en el comentari de la Sisena vaig apuntar que amb només escoltar el 1’47” del primer moviment per a copsar que, juntament amb Solti, eren de les timbales més contundents de la discografia, a la Primera simfonia hi ha que escoltar precisament la coda triomfal. Es tracta d’una de les parts més difícils per ambdós jocs –amb excepció de l’ inici d’aquest moviment- per la precisió i la regularitat que han de mostrar en els atacs i en els redobles, com és el número 59 de la partitura, a partir dels 18’27”, en la constant alternança de redobles en pedal sobre el Re entre ambdós jocs. D’ aquí al final de l’obra no costa percebre la varietat d’entrades, les notes d’ atac, les intervencions d’ un i altre, així com el perquè Mahler va desestimar llargs pedals a mode, podria dir-se, brucknerià. L’efecte buscat per Mahler no és el d’ un tumultuós i poc definit redoble sinó un que marqui els motius dels metalls. I això ho aconsegueix clarament Gergiev. Si es vol, frega la rudesa però en aquest sentit la lectura és modèlica: ambdós jocs gaudeixen de la mateixa entitat tímbrica i no com succeeix sovint que el segon joc té unes qualitats menors –versions d’estudi incloses-. Si se’m permet, únicament falta coronar la gesta amb aquell detall, no escrit a la partitura, que Svetlanov (Harmonía Mundi 1992) sí concedia al seu primer timpanista: convertir en un flagrant crescendo aquell redoble sobre Re que precedeix l’ atac al 59 de tota l’ orquestra. Moment que aquí equivaldria als 18’26”. Sens dubte, aquesta és una qüestió menor per l’aficionat però a un servidor sempre li ha cridat l’atenció poderosament.

Sigui com sigui, la realització d’aquesta Primera és recomanable. I tot i ser una versió més discreta que altres, té una personalitat rica que permet redescobrir-la en cada audició.

Albert Ferrer i Flamarich