Mahler: Simfonia núm. 10
Wiener Philharmoniker. Daniel Harding, director
477 7347. DDD. 1 CD. 78:00 2008
Deutsche Grammophon
Era previsible que Harding enregistrés la Desena de Mahler. El 2004 la va dirigir en debutar amb la Filharmònica de Los Ángeles, la Simfònica de Toronto i la Filharmònica de Viena, orquestra que no l’ havia incorporat al repertori en la tercera edició, la de 1976-89, de Deryck Cooke. Al present registre precedeixen el de Chailly, Wigglesworth, Rattle, Hauser i el recent de Noseda. Entre ells, Harding comparteix major afinitat amb Rattle tot i que aquest sigui més directe, dramàtic i, sobretot, tendre en el final.
Harding busca seduir l’oïda amb una homogeneïtat de la simfonia, sons i acabats de brillantor. No té la preclaredat conceptual de Gielen que connecta el primer moviment amb Schönberg per la via de l’acidesa. Tampoc opta per una dimensió més neuròtica, vàlida en aquesta obra fronterera, ni per un discurs que s’ha de metamorfosejar per evolucionar. La converteix en un reducte de les anteriors en l’ elegíac i decadent i la Desena requereix una altra realitat per molt que desenvolupa aspectes de la Novena. És el que encertadament va destacar Pérez de Arteaga com absència de progressions significatives. Aleshores, es tracta d’ una lectura analítica i abstracta com han apuntat altres? Pot ser, atès que amb la seva planificació el curs de l’audició no arriba enlloc. Per això se l’ha de considerar com una lectura exemplar tècnicament i en la prestació de la Filharmònica de Viena –magnífiques trompes i cordes-, però que no afegeix res substancial a l’enigma de l’obra.