Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Io son pellegrin. El caminar a la música medieval

Classificació temàtica: Música sacra

Io son un pellegrin. El caminar en la música medieval

Capilla Antigua de Chinchilla.

Columna Música. 1CM0186. 1CD. 74 min.

Director: José Ferrero

Columna Música

El motiu del caminar i de la pelegrinació és l’excusa per a aquest enregistrament realitzat a l’església de San Julián de Chinchilla de Montearagón, l’any 2007. Aquest disc versa sobre les pelegrinacions i, sobretot, la del camí de Sant Jaume. Segons les nostres apreciacions, és un disc un xic mediocre, repetitiu; de discs com aquests n’hi ha moltíssims al mercat, i segurament tenen una qualitat superior que la que presentem aquí. El que no es pot negar és que aquesta agrupació musical té un afany de recuperació i d’estudi de la música antiga ben palès; tanmateix, hi ha moltes agrupacions musicals que també tenen aquest afany recuperador, que és alhora una mena de filantropia musical i un orgull de poder mostrar-ho al món. Pel que fa a documentació, trobem aquí un treball excel•lent d’estudi dels millors manuscrits d’entre els segles XIII i XIV: parlem del Laudario di Cortona, del Carmina Burana, del Codex Calixtinus (tots ells del segle XIII), però també dels cants alemanys a Sant Jaume del segle XIV, del trobador Adam de la Halle (1237?- 1288?), de Giovanni da Florentia, de Francesco Landini, dels romanços sefardis, etc.

Aquest disc conté cançons de diversos països europeus, especialment del segle XIII, un segle molt ric en música religiosa i profana, sobretot pel que fa al món dels trobadors. Aquí el que realment té importància és el fet del pelegrinatge a Sant Jaume de Compostel•la i de la música que en va eclosionar, no només d’aquesta, sinó de les de Jerusalem, la Meca, etc. (gràcies a aquestes la música en general es va enriquir moltíssim). Realment, la música era molt important en les pelegrinacions, ja que ajudava als peregrins a mantenir el ritme del camí i a tenir forces i il•lusió de fer aquest gran esforç, encomanant-se, com no, al sant de la seva devoció. A banda d’això, recordem aquí que els pelegrins estaven sota la protecció d’Alfons X el Savi (1221-1284) i que, gràcies a ell, eren gairebé intocables.

El disc s’enceta amb dos temes del Laudario di Cortona d’inspiració franciscana. Es tracta de música devocional religiosa paralitúrgica, comparable a les Cantigas de Santa Maria d’Alfons X el Savi (qualitativament parlant). Estilísticament se’n van del que sol ser normal en aquesta mena de temes, el so és prou bo, però trobem que la música és una mica accelerada pel que hauria de ser i les veus massa agudes i estridents. Passem després a temes del Carmina Burana, de tradició de so brusc però molt vivaç; aquí s’opta per una dosi massa abundant de popularisme (el so és descurat, hi ha molta percussió, les veus no s’ajusten gens a la melodia...). Trobem que no té ni punt de comparació amb altres versions molt bones que existeixen al mercat. El disc continua amb temes de trobadors bastant decepcionants fins que arribem a un tema excepcional que en aquest disc sí que està molt ben treballat: el Dum Pater Familias del Codex Calixtinus (segle XII). Es tracta d’un himne a Sant Jaume, de la Hispania medieval, conegut també com a Cant d’Ultreia o cant dels pelegrins flamencs. En aquest tema trobem una barreja de francès, flamenc i alemany; podem dir sense cap mena de dubte que és la millor peça del disc. Tenim un continuum de fons executat amb una simphonia, hi participen diversos instruments i una veu masculina va recitant el text d’una manera que, veritablement, fa posar els pèls de punta, sobretot quan s’hi afegeix el cor de veus.

Trobem també tres cançons sefardites que, realment, se surten d’època i, sobretot, de l’ambient religiós que impregna el disc (es justifica la seva inclusió considerant que la Diàspora va ser una pelegrinació, tot i que forçosa). En aquestes, el resultat és més aviat decepcionant, especialment en el cas de Durme Durme, que es canta a una velocitat tan lenta que es fa gairebé impossible seguir la poètica del text, mentre l’acompanyament es basa d’una manera excessiva en una percussió que, en molts moments, espatlla del tot la subtilesa de la melodia. La que està prou bé és Para que quiero yo más vivir, una cançó de lamentació de profundes arrels dramàtiques que, a voltes, recorden el cante jondo, en la qual es posa en dubte la vida si no hi ha amor. Recordem aquí que la música sefardí té influències àrabs en les melodies i influències de la música cristiana pel que fa als poemes; en l’època de la qual estem parlant, això significava un gran esplendor cultural, ja que és l’època de la confluència de les Tres Cultures (l’àrab, la jueva i la cristiana), un moment màgic per a la civilització en general, que desgraciadament no s’ha tornat a repetir mai més.

Les tres peces que tanquen el disc pertanyen ja al segle XIV, són Il Lamento di Tristano, la Rotta de Il Lamento di Tristano, ambdues instrumentals, i Ecco la Primavera de Francesco Landini, una de les ballate més representatives de l’Ars Nova. El Lamento és una dansa italiana que es ballava a les corts reials, la qual prové d’un manuscrit toscà del segle XIV, una de les peces més antigues de la música de l’Edat Mitjana. Aquí l’embruix de la melodia es perd per l’inadequat del tempo escollit: massa lent. La Rotta, en canvi, era una dansa molt més ràpida i trobem que en aquest disc està ben interpretada. Sens dubte, malgrat algunes imprecisions és un bon disc per a iniciar-se en la matèria proposada. 

Dolma Martínez i Moreno