Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Pavarotti: el artista y el hombre (Reedició)

Classificació temàtica: Òpera i sarsuela

Roger Alier
 

Ma non troppo. 258 pàgs.

En la tendència dominant de reedicions que Ma non troppo va aplicar durant el 2007, aquesta va aparèixer arrel de la mort del tenor Luciano Pavarotti. I va ser la tercera en un mercat que si té beneficis acostumen a ser llarg termini. L’únic al•licient d’una comesa clarament oportunista és l’afegit de les quatre planes com a “Epílogo” que arrodoneixen el capítol final de la vida del cantant. S’hi agraeix el to seriós i gens rosa que manté la coherència de tot el llibre, amb una visió gens mitòmana i sense l’adulació barates en què sovint cauen iniciatives semblants. Més quan la defunció del protagonista és recent. No obstant, cal assenyalar que el segell editorial no s’ha molestat a corregir aspectes denunciats en altres ressenyes d’aquest llibre.

El recorregut segueix sent instruït i accessible, amb conceptes, dates, comentaris testimonials i de la crítica internacional. I precisament aquest és un dels elements que desnereix l’obra: la constant al•lusió a crítiques de la revista londinenca Opera i una relació dels fets quasi de dietari. Ni editorial ni autor han procurat salvar la manca de formalisme i les presses van llastrar altra vegada una obra perfectible. Per exemple: en la introducció no hi ha cap referència al text de Jaume Estapà, fet que el justificaria i el posaria a l’alçada de l’apèndix discogràfic. I més quan els puristes el poden titllar de trivial i un punt novel•lesc, malgrat ajudi a forjar la idea del què és la fenomenologia del divisme.

Tampoc s’indica que l’obra ja es va editar el maig 2005 en un llançament especial pel diari ABC i que aquesta “Nueva edición actualizada” és la tercera. Quelcom que explica l’error de la pàgina 128: ens refereix a la 17 per la citació sobre l’ària “Odi il voto” d’ Ernani i no a la 19, com pertoca. D’altra banda, la integració d’una taula cronològica en resum dels principals enregistraments, debuts i demés successos es manté com una decorosa i sintètica ficció. A més, les notes a peu de pàgina, desplaçades a un apartat final, són quasi citacions d’una bibliografia que com a tal no existeix. Detall que confirmaria les pressuposades bones arrels d’una obra que, com de costum en el segell, ve complementada per una selecció i qualitat d’imatges poc luxoses però que sufraguen la funcionalitat.

Finalment, la discografia de Jordi Maddaleno no ha perdut vigència en la seva perspectiva general de l’aportació del tenor, però sí en un sens fi de reedicions i noves edicions. Ho fa sense l’hipercriticisme d’analitzar versió a versió, opció igualment lícita. Són molt vàlides les seves percepcions que pinzellen els registres videogràfics i en Dvd, a través d’un discurs fluid, hàbil en la correlació i un punt retòric agraït. Llàstima que no s’aturi a comentar les incursions fetes en solitari o en el territori sacra apuntades en la selecció, la qual descuida el particular Réquiem de Berlioz sota la batuta de Levine per a DG.

Albert Ferrer i Flamarich