Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

¿De qué me suena esto? Un paseo informal por la música clásica

Classificació temàtica: Sense classificar

Máximo Pradera
 

Aguilar. 265 pàgs.

Pocs coneixen la faceta divulgativa del popular, i absent en televisió, Máximo Pradera vers la música clàssica. I és que a banda de guionista, de fundador de l’equip radiofònic de Lo que yo te diga i de presentador del magazín Lo + plus durant sis anys –amb premis nacionals inclosos-, aquest “animal” mediàtic també va participar activament a Sinfo-Ràdio, emissora del grup d’Antena 3. Fruit d’aquesta participació va néixer Este burdel no es una ópera, una recopilació sobre anècdotes de la música amb la coautoria de Jesús Trujillo, que fou la primera incursió bibliogràfica en la temàtica del madrileny.

En la segona, ¿De qué me suena esto?, Pradera ofereix quatre assaigs a l’entorn de la Santíssima Trinitat (Bach-Mozart-Beethoven), el darrer dels quals és un repàs de la clàssica en el cinema i la quotidianitat d’orientació prou galerista i complaent per a un públic ample i ocasional. De lectura mol fluïda, més si es coneix el terreny, el seu és un enfocament poc convencional –la didacticitat ortodoxa fa estralls per la seva absència-, en el conegut to fresc, irònic i fins i tot escatològic –impagables els tararejos i les transcripcions musicals sense partitura- quan no sarcàstic –valguin d’exemple la presentació i el preludi-. El revestiment l’ofereix una collita plena d’ocurrències lèxiques i jocs de paraules amb referències espontànies a personatges d’àmbit social polític o cultural del moment, reduccions a l’absurd, comparacions –Mozart, el Pelé musical; Johann Sebastian Mastropiero un alter ego musical-, i relacions entre personatges, temes, èpoques o successos –els Top 10 de la clàssica; els Top 20 del cinema; la trompeta barroca de Penny Lane- sobre els quals, radica un sentit, transmissió i coneixement de la matèria eficaç -les explicacions de la polifonia bachiana en les suites per a violoncel i violí- gens superficial, fruit d’una intel•ligència, curiositat i agilitat de pensament no menys característics de l’autor.

Un llibre que ofereix algunes claus i explicacions, tan musicals com històriques, per acostar-se a la música en general i, concretament, al gran trio d’Occident, amb l’aportació d’una mica de la “culturilla” bàsica per aficionats i lleus incursions a altres estils com el rock. Emperò hi ha dues errates: l’arxiconeguda anècdota de Mozart i el Miserere d’Allegri està datada en el decurs de l’any 1770 no pas el 1711 com a la pàgina 30 s’indica; i l’opus de La victòria de Wellington és el 91 no pas el 72 que correspon al de Fidelio compartit amb les obertures Leonora II i III com opus 72a i 72b. En definitiva, és una recomanació divertida i enginyosa del que podria ser un Norman Lebrecht alla spagnola i que sap crear expectació.

Albert Ferrer i Flamarich