Jaume Radigales
Serra d’Or. 290 pàgs.
Com l’autor confessa, la gènesi d’aquest llibre és una tesi de llicenciatura abandonada. Fet explicatiu que la metodologia, fiable i precisa, corregeixi, per exemple, alguna dada sobre l’encara avui cabdal doctorat de Roger Alier sobre l’òpera a Barcelona al segle XVIII. Radigales no pretén reflexionar sobre les dades exposades ni fer historiografia -tot i que dosis hi ha-. Punts que el lector pot enyorar, com també ho pot fer d’algun incís més detallat dels muntatges a nivell escènic –fins a on és responsable l’autor i no pas els comentaristes de l’època?-. Aspectes que orientarien majorment dels canvis i semblances en les estètiques i maneres de produir aquest espectacle amb els pas de les dècades a casa nostra.
Tret d’això, i que obvia que el 1824 la censura va evitar fer un Don Giovanni al Principal i que el 1870 també va passar quelcom semblant amb La flauta màgica, des del punt de vista crític, no cal repetir l’exposat per l’aguda capacitat analítica de Marcel Cervelló en el pròleg. Radigales ens proposa una crònica de cròniques. Per això, apunta totes les estrenes i funcions operístiques amb la màxima fidelitat i en destria i transcriu bé els comentaris de tota la premsa de l’època consultada –que no és poca!- respectant-ne les pautes ortogràfiques. L’apèndix ens aporta diverses informacions complementàries: alguns textos curiosos –tant cròniques com escrits d’altres personalitats-; un apartat sobre un llibret de Don Giovanni de 1866 amb instruccions d’aquell muntatge fet al Liceu tres anys després -cal mirar-s’ho dues vegades per copsar quelcom atès que el muntatge gràfic no ajuda gens-; i una taula resolutòria de gran utilitat estadística amb totes les funcions mozartianes comptabilitzades a Barcelona per l’autor. Sens dubte, suggeriments o matisos a banda, el propòsit d’inventari a través de la memòria crítica sobre l’arribada i acceptació de les òperes del compositor estan garantides en aquesta bona eina d’investigació d’utilitat documental.