Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Exaudi Nos

Classificació temàtica: Música sacra

Magnificat anima mea Dominum. El càntic de Maria al s. XVII hispànic
Exaudi Nos
Direcció de Joan Grimalt
1 CD, 42 min.

Columna Música

El Magnificat és el càntic de Maria, recollit a l’Evangeli de Sant Lluc (1:46-55) i que pertany a la Litúrgia de Vespres, en el moment de la posta de sol. Es canta amb gran reverència, amb tota la comunitat d’empeus i amb la fragància de l’encens. És un dels textos més freqüents de la Història de la Música, de la qual presentem aquí les versions de cinc compositors hispànics del segle XVII, un segle magnífic pel que fa a la música religiosa d’aquest mena. D’altra banda, el Magnificat té un contingut simbòlic i un missatge doctrinal; és l’últim càntic de l’Antic Testament i el primer del Nou Testament: després de l’Anunciació, Maria va a visitar la seva cosina Elisabet, la qual també s’ha quedat embarassada de manera miraculosa (ella era estèril). Llavors Elisabet li diu «Ets beneïda entre totes les dones» i Maria replica amb el Magnificat.

El text té una qualitat i una bellesa extraordinàries, que perduren a través dels segles; conté colors de joia i d’assentiment, de proclama i d’èxtasi, de profecia i d’agraïment. La seva interpretació permet l’expressió de sentiments molt diversos, des de l’èpica de trompetes i timbals fins al recolliment místic. Comptem aquí amb les veus del grup Exaudi Nos, una formació vocal-instrumental dedicada a reviure el patrimoni de la música religiosa, creada a Viena durant la dècada dels anys vuitanta del segle XX, pel seu director, Joan Grimalt. A banda de la perfecció i sublimitat d’aquestes veus, Exaudi Nos també té la gran tasca de recuperar l’ús dels instruments propis de la música hispànica del segle XVII, com són, per exemple, la corneta, el sacabutx, el baixó, la tiorba, la fabulosa viola da gamba i el violó. Aquests dos últims instruments són realment fantàstics, ja que imiten la tessitura de la veu humana.

L’estil de música religiosa hispànica del segle XVII és molt característic: la seva forma d’escriptura és polifònica, més propera al període del Renaixement que no al del Barroc; si haguéssim de cercar una norma, ho faríem en la policoralitat, és a dir, més d’un cor (normalment són dos). En aquest context, cor vol dir “grup de veus”, que tan poden ser instrumentals com vocals. Una tercera característica seria una certa modèstia que contrasta amb l’individualisme més típic de la modernitat artística. En aquest context, tot pren un caire d’austeritat, perquè el compositor, lluny de perseguir l’originalitat, desitja fornir l’Església d’una peça que encaixi en la litúrgia sense grinyolar ben gens.

Els compositors que presentem aquí tenen una importància singular. En primer lloc, parlarem de Joan Pau Pujol (1570/73-1626), el qual va ser Mestre de Capella a Tarragona, Saragossa i Barcelona. Aquest senyor va assolir un prestigi important ja en vida, amb una tècnica contrapuntística brillant, una certa serenor particular i una austeritat en l’ús de les dissonàncies i altres recursos dramàtics. En els seus Magnificat a otto octavi toni i Magnificat a quattro primi toni trobem els instruments solistes al segon cor i les veus solistes al primer cor, sense doblar. Val a dir que la segona peça és d’una bellesa molt singular i primigènia.

El segon personatge és Francesc Valls (c. 1671-1747), Mestre de Capella a Barcelona entre el 1696 i el 1726. Estilísticament, té un peu ja al ple segle XVIII. La peça que presentem aquí pertany al món del stile antico que es va posar de moda al segle XVII. Es tracta d’una peça inèdita que va eclosionar fa molt poc, rescatada de l’oblit dels temps gràcies al grup Exaudi Nos, el qual en fa una interpretació superba. És una peça que té una eloqüència molt propera al Barroc italià: dues veus al coro favorito i quatre veus més els instruments al coro di ripieno.

Del tercer compositor, Joseph Ruiz Samaniego (fl. 1653-70), històricament en sabem poca cosa; va ser Mestre de Capella de la Seu de Saragossa. En el seu Magnificat a otto, trobem dos tutti; tres solistes vocals a cadascun dels dos cors i instruments suplint la veu que mancava o doblant-ne alguna.

La quarta figura de la qual parlarem és Diego de Pontac (1603-54), Mestre de Capella de les Seus de Saragossa, Granada, Sant Jaume de Compostel•la i de València; així com de la Capilla Real de Madrid. Malauradament, se n’ha conservat poca obra. La seva peça també és a vuit veus, repartides en dos cors; el primer, amb tres veus femenines més un instrument i el segon, amb dues veus masculines més dos instruments.

L’últim és Joan Baptista Comes (1568?-1643), Mestre de Capella a Lleida, València i Madrid. Aquest compositor i clergue possiblement va importar a la Península l’escriptura policoral veneciana dels Gabrielli. El seu també és un Magnificat a vuit veus, amb una sonoritat molt rica, rotunda i lluminosa; però instrumentat només amb un tutti.

Dolma Martínez i Moreno