Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Bruckner: Simfonia núm. 7

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Bruckner: Simfonia núm. 7
Chicago Symphony Orchestra. Dir: Bernard Haitink.

CSO Live. 1 CD. 68 min.

L’Orquestra Simfònica de Chicago també s’ha sumat a la tendència tan estesa de comercialitzar enregistraments en viu a través d’un segell discogràfic propi. Un dels primers llançaments des que Haitink n’és titular és el de la Setena Simfonia de Bruckner i que possiblement encamina una nova integral. Un fet gens estrany atès que des dels seus primers temps com a titular de la Royal Concertgebouw d’Amsterdam (1964) i fins avui Haitink s’ha mostrat com un recreador exemplar del cicle.

Igual que el seu Mahler, el seu Bruckner és menys idiomàtic i variat que el d’altres. No semblen preocupar-li l’energia com a Schuricht ni l’anàlisi extrem com a Klemperer, sinó més aviat el recorregut anímic. Tot i que amb certa austeritat conceptual i amb una moderació tendent a l’objectivisme horenstenià en les molt ben suportades tensions i en la renuncia a la decoració de la més bonica simfonia de Bruckner.

Sense perdre l’aureola de mestre clàssic, les directrius de Haitink disten d’anteriors aproximacions seves (Royal Concertgebouw d’Amsterdam, 1966, Philips) i en surt reforçada la depuració tímbrica de cordes i metalls. En comparteix, però, la construcció d’enorme coherència i unitat i el lirisme que homogeneïtza la simfonia. Si profund en Bruckner implica transcendència o intensitat no és la versió exemplar però, sense dubte, Haitink la construeix des de la saviesa i la reflexió.

De textures molt diàfanes (afavorides pel SuperAudio) demostra una gran sentit de la dinàmica (com Abbado a DG), amb gran transparència de l’arquitravat de l’obra que flueix orgànicament, sense blocs ni ampul•lositats i amb un alè refinat i càlid. Un exemple ben clar són els crescendos i la coda del primer i darrer moviments, solemnes i sense paroxisme; alhora que el clímax de l’Adagio amb l’opcional esclat de platerets i triangle, sense amagar els innegables accents pre-mahlerians. Haitink juga, doncs, amb la via da levare traient pes i aconseguint uns resultats no gaire freqüents en la discografia. La distensió en la forma és semblant a la de Karajan (1970, EMI) i fa creure ens uns temps més extensos del que són però que no sobresurten de l’estàndard. Com l’austríac, la preponderància del lirisme ens presenta un Bruckner gens críptic. Al contrari, obert i que pot convèncer fins i tot al melòman més refractari.

Albert Ferrer i Flamarich