Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Lachrimae or Seven Teares (1604)

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental

John Dowland. Lachrimae or Seven Teares (1604)
Rafael Bonavita, llaüt
Carles Magraner, viola da gamba soprano
Jordi Comellas, viola da gamba tenor
Clara Hernández, viola da gamba baix
Capella de Ministrers
Direcció de Carles Magraner
Licanus, 1 CD, 72 min.

Licanus, 2008

John Dowland (1563-1626) va fer emergir a la llum, el 1604, una de les obres més belles i ombrívoles de tota la Història de la Música. Sí, estimat lector, ens estem referint a Lachrimae or Seven Teares; una col•lecció de pavanes per a viola, violí i llaüt d’entonació trista i intimista. El títol es deu al motiu del vessament de llàgrimes ideat per ell mateix a partir de quatre notes (la, sol, fa, mi). Són set llàgrimes figurades en set pavanes apassionades (recordem aquí que una pavana és una dansa molt completa que es va posar de moda al segle XVI i que es ballava a totes les corts d’Europa), interpretades pel bo i millor del qual gaudim a Espanya: la Capella de Ministrers. Aquests músics assoleixen perfectament la seva comesa: induir-nos a la malenconia dowlanesa des de la primera peça fins la última, fent-nos assaborir la pau i la quietud que desprèn aquest compositor tan orgullós i de sentiments tan intensos.

Tot gira i es transforma a partir de Lachrimae Antiquae. És aquí on comença el vessament de llàgrimes de les violes soprano i tenor; és una peça d’una gran bellesa que, més que tristesa, ens evoca malenconia; tot plegat dins d’una gran harmonia compositiva i una bellesa melòdica que condueix a l’ensimismament. Lachrimae Antiquae Novae és una mena de reelaboració de la primera peça que hem comentat; però amb alguns canvis i innovacions estètiques. Tant en aquesta, com en l’anterior, percebem les influències de Luca Marenzio, un dels compositors més importants de l’època. Lachrimae Gementes ens evoca els gemecs i la malenconia de l’home religiós, sempre des de les violes avellutades que ens transporten cap un altre món, més diví i supraterrenal. A Lachrimae Tristes Dowland crea un sentiment d’angoixa que, per empatia, també percep l’oient atent; representa l’amant embogit, transformat per un rebuig o per la gelosia. Lachrimae Coactae són les llàgrimes forçades o insinceres; representa una paròdia de les Lachrimae Tristes i simbolitza l’home venjatiu o insatisfet, induït al crim o a la intriga per una ambició frustrada (això té molt a veure amb la seva biografia; al llibret que acompanya aquest disc meravellós ho explica molt bé). Després venen les Lachrimae Amantis, les quals són unes llàgrimes d’alegria i representen l’amor a Déu de la persona religiosa. Finalment, tenim les Lachrimae Verae, una serena conclusió del cicle que porta l’oient a un món sublim i celestial; representa la malenconia més divina de l’erudit i el filòsof. Si ens fixem bé, ens adonarem que cada pavana representa una mena d’estadi in crescendo que actua com una mena de les Edats de l’Home, fent-nos créixer a mesura que les composicions avancen.

A banda de les set pavanes tan emotives, tenim catorze peces addicionals, entre gallardes i alemandes, que actuen com una mena de contrapunt hedonístic a tanta tristesa i donen una mica d’alegria. Però encara tenim una de les obres més meravelloses per comentar: Semper Dowland, semper dolens (Sempre Dowland, sempre trist). Es tracta d’una obra d’una malenconia sense fissures que alterna amb la major subtilesa l’increment i l’alleujament de la tensió; i que actua com una mena d’apèndix d’allò més personal.

Per acabar, apuntarem al fet que Dowland representa una mena de prefiguració del geni que seria Wolfgang Amadeus Mozart uns cent anys després. Ambdós músics eren molt cultivats, van viatjar molt a la recerca d’innovacions musicals i tenien un caràcter semblant. Eren orgullosos i conscients de les seves facultats; tots dos van ser tocats pel geni més sublim i tots dos eren el que avui dia anomenaríem maníacs depressius.

Visca la malenconia!
 

Dolma Martínez i Moreno