Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Rodríguez-Picó: El paradís de les muntanyes

Classificació temàtica: Òpera i sarsuela

Rodríguez-Picó: El paradís de les muntanyes.
F. Garrigosa, Ll. Sintes, M. Mathéu, G. Blanco, A. Fajardo. Barcelona Modern Project. Dir.: Marc Moncusí. 
 

Columna Música. 1CM0158. 1 CD. 55 min

Jesús Rodríguez Picó (1953) és un dels nostres compositors més reconeguts. Clarinetista i pedagog, la seva vàlua creativa l'acrediten nombrosos encàrrecs que el fan present a les programacions d'orquestres com la Nacional d'Espanya o l'OBC. Autor associat a la música cambrística i orquestral també ha cultivat l'òpera amb Hotel Occident (2002, en format de cambra i sense estrenar), la cantata escènica Oportunitas (2003) i Urbs, projecte pròxim al musical previst pel 2008. A aquestes cal sumar-hi El paradís de les muntanyes (1994), una òpera de cambra en un acte estrenada l'any 1998 al Teatre Lliure de Barcelona en una coproducció del Festival de Músiques Contemporànies de Barcelona i el Festival Internacional de Teatre Visual i de Titelles.

Amb alguns límits interns no sempre clars –per què no és un ària l' interludi cantat?- el concepte de cant no és revelador i s'adscriu en la línia més tòpica de l'òpera contemporània. És a dir, voreja el recitat, el parlando o, si es vol, un sprechgesang expressiu que no deixa de ser un declamat. En conseqüència, hi plana la monotonia i reclama un esforç afegit a l'oient, atès que l'encaix entre música i veu no realça prou l'acció dramàtica. Una acció que, ajudant-se de la vessant instrumental, evoca onirisme en una narració fantàstica i simbòlica, amb personatges recurrents: una princesa, un mag i un parell d'herois. Figures que el qualitatiu llibret de Miquel Desclot extreu del, sovint, absurd món d'Alfred Jarry.

La referida declamació té tres conseqüències clares. Per una banda, l'agraïda facilitat de comprensió del text i que, per exemple, delata l'origen manxec de Gabriel Blanco com Astròleg cristià. Veu que, dit de passada, té una merescuda oportunitat discogràfica igual que Marta Mathéu i Antoni Fajardo. Encerts de Columna Música sovint atent als joves valors. D'altra banda, a l'ésser una declamació dominada per la vocalitat masculina del repartiment –4 contra 1!-, encara fa més feixuga l'audició. Una circumstància que s'entén en relació al llibret però que sobta en un panorama farcit de sopranos (lleugeres, lírico-lleugeres, líriques i, fins i tot, alguna spinto). Una tècnica que beneficia a Antoni Fajardo, a Francesc Garrigosa i especialment a Lluís Sintes amb el seu instrument corpori i l'èmfasi natural que caracteritzen el reconegut baríton. Per contra, els també eficaços Gabriel Blanco i Marta Mathéu, més lírics, haguessin destacat millor amb una escriptura més melòdica.

Com a tercera conseqüència aquesta vocalitat emfasitza el paper de l'orquestra. Una part servida pel Barcelona Modern Project sota la direcció de Marc Moncusí en el primer enregistrament conjunt. Corda, fustes, piano, timbales (no indicades en la carpeta però que sonen en el track 2, L'arribada) i altres efectes atribuïts als samplers són els components d'un grup que capta la narrativitat i l'acoloriment de l'obra. Ens la presenten idiomàtica, suggestiva. De sonoritat incisiva, ús d'obstinats rítmics i, potser amb una excessiva presència del clarinet –Obertura i Interludi, de climes semblants, per exemple-, busca ser bonica en el seu llenguatge i no trencar motlles. Un llenguatge, per tant, gens especulatiu i que oscil•la en la politonalitat a partir d'una latent filiació plàsticament stravinskiana.

L'edició és suficient: breus notes de la gènesi de l'obra signades pel mateix compositor i referències biogràfiques dels principals intèrprets, malgrat que en enlloc se n'especifica el rol assumit, ni la corda de cada personatge. Greu descuit! No hi manca el llibret de Desclot i tot es presenta en català, castellà i anglès.

Albert Ferrer i Flamarich