Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

El dictador / La dogaresa

Classificació temàtica: Òpera i sarsuela

Millán: El dictador (selecció)
L. Vela, E. Sagi-Barba, E. Conti, A. Cosín, R. Fuertes, M. Artelli, J. Ortiz de Zárate. Orquestra Simfònica i cors sense especificar. Dir.: Rafael Millán.
Millán: La dogaresa (selecció)
L. Vela, L. Arellano, A. de Castro, E. Sagi-Barba, E. Beut. Orquestra Simfònica i cors sense especificar. Dir.: Rafael Millán.
1 CD. 78 min.

Aria

Estrenada al Teatre Apolo de Barcelona, El dictador, amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw, va assolir una enorme popularitat avui perduda, quedant-ne només com a record gràcies a la "Romança de la carta”, una peça de repertori dels millors barítons. En la comparació de llibret i música em costa entendre l'èxit de l'obra: un molt passable text de comèdia que contrasta amb uns temes musicals excessivament dramàtics i poc agradables a l'oïda. A això, s'hi suma el pèssim registre, del qual, per descomptat, no en té culpa Aria Recording: d'on no n'hi ha no en pot rajar. Enregistrada amb l'antic sistema acústic i l'afegit del desgast dels discs, escoltar l'obra completa és un vertader sacrifici. I a més, desnereix el lluïment de les veus de Luisa Vela i d'un Emilio Sagi-Barba que està com peix a l'aigua en una obra de la qual se n'evidencia el domini. Es nota que la va estrenar i que li agradava. La resta d'intèrprets, molt desconeguts, no tenen pràcticament partitura musical i es limiten a un tercet còmic, per la qual cosa, a excepció d'Enriqueta Conti, no es poden anomenar precisament "cantants”. En general, es pot tenir la sensació que som davant d'un intent de còpia, dolent, de la Katiuska de Sorozábal.

La dogaresa, amb el mateix sistema acústic, afortunadament es conserva molt millor que l'anterior. Indiscutiblement és la millor partitura de Rafael Millán i on el llibret s'acosta més al valor d'aquesta, malgrat que no la iguala gaire. Tot i la meva particular estima per Luisa Vela i que fou ella qui la va estrenar, aquest títol no és adequat a la seva veu. Es defensa a la "Romança de les flors” i en el duo de Marietta i Miccone, però no salva la romança de l'acte primer: tessitura massa exigent. Emilio Sagi-Barba i Marcos Redondo han estat els dos únics barítons que han salvat netament la dura partitura: massa elegant el primer per al paper de bufó; canalla en la justa mesura el segon, molt creïble. Un paper el de Miccone que, dit de passada, és semblant al de Rigoletto en l'òpera verdiana. Qui pugui que en compari les dues "tarantel•les”; agraït plaer. Es gaudeix també escoltant Enrique Beut, un dels baixos més populars del seu temps i de qui es conserven molt poques gravacions. És una llàstima que el tenor Arturo de Castro no tingui un reconeixement major, en detriment d'altres contemporanis com Ricardo Mayral o Florencio Calpe. És un d'aquells tenors camaleònics, útils per a tot, que sense excedir-se en els extrems, podia fer papers lírics i dramàtics. Canta amb gust i ataca valent els aguts. Sobre Lolita Arellano, tot i la correcció en el seu paper, hauria estat més adequada una altra soprano còmica menys lírica. La direcció del mateix mestre Millán s'ajusta a la duració dels temes: molt llargs per a uns discos de tan curta durada. Resultat? Uns números musicals executats a tempo veloç amb escreix. Gaudeixin de les veus, però aconsello que si volen conèixer l'obra en profunditat escoltin atentament la clàssica versió d'Ataúlfo Argenta, que, per cert, és una de les meves predilectes, o l'única enregistrada completa, com és la d'Eugenio M. Marco.

Félix Portales