Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

LSO Live amb Elgar

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Elgar: Variacions Enigma opus 36. Introducció i allegro per a cordes opus 47.
London Symphony Orchestra. Dir: Sir Colin Davis.
 

LSO Live. 1 CD. 48 min.

Tot i el seu llenguatge decimonònic al qual es deuen algunes de les pàgines més belles d'una època, Sir Edward Elgar no és un compositor excessivament programat, almenys a les rodalies. Les excepcions són el Concert per a violoncel i orquestra en mi menor opus 85, les Variacions Enigma opus 36 i l' Introducció i Allegro opus 47, de les quals les dues darreres configuren el present compacte que s'afegeix a les edicions no gaire llunyanes de l'oratori The Dream of Gerontius i les seves tres simfonies. Totes amb els mateixos intèrprets i discogràfica. I és que paral•lelament a Sibelius i Dvorak, Sir Colin Davis torna a enregistrar un dels seus repertoris predilectes al capdavant de la "seva orquestra” en l'any commemoratiu del 150è aniversari del naixement del compositor anglès.

Les sessions matriu procedeixen dels concerts celebrats a la Sala Barbican de Londres durant la present temporada –en concret, el 6 i 7 de gener- en l' opus 36 i de la del 2005 en l' opus 47. Registres que, seguint la línia del segell, han sofert neteja de "laboratori” en sorolls ambientals i un enllustrament del so, formidable per naturalesa, d'una de les millors orquestres del món. El concerto grosso que és la Introducció i allegro opus 47 ho corrobora i demostra l'alt mestratge dels seus professors sumant una de les versions recents més recomanables de la partitura. Les Enigma també evidencien la intel•ligència i la bona fusta que caracteritza el veterà Sir Colin Davis. A grans trets, el director britànic manté una línia coherent i convencional, pròxima a bona part de la discografia. La lectura és correcte, respectuosa, hàbil en la combinació de textures, de dinàmiques molt clares, atacs nets i contundents. No busca la retòrica i es guarda de l'espectacularitat fàcil ("Troyte”) fins al narcisista final ("EDU”), de caràcter robust i que aprofita el colpiment per incidir en subtileses com els sforzandi dels metalls (track 15, de 00:24 a 00:26) amb un caràcter més marcial i robust, d'una majestuositat més incisiva que expansiva.

No exempt d'alguna imprecisió (track 15 a partir de 3:49 i fins al 4:09 en el contrapunt de metall i corda), Davis resulta força antagònic a Bernstein (DG) de qui la fantasia dibuixa amb més intenció ("RBT” i "GRS”). Si la referència del lector és la del nord-americà fàcilment notarà que el tempo més dilatat i l' hàbil acumulació de tensió del nord-americà confereixen un dels millors "Nimrod” de la discografia. La gran volada lírica, íntima, tenyida de nostàlgia i sense vehemència de Lenny contrasten amb la també bellesa de Davis, un punt amorosida, però exempta de melodrama. Més aviat Sir Colin la planteja com una cantilena de caire seré, expositiu, amb un arc melòdic menys perllongat i explícit, no tan profund –que no vol dir superficial- i un punt urgent. Tan és així que en el pianíssim final Bernstein és molt més gradual i l'acompanya fins a l'exhalació mentre que en Davis és més contrastant, un punt sobtat i despreocupat de metafísica.

Albert Ferrer i Flamarich