Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Duo d’acordions

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental

Iñigo Aizpolea, acordió. Iñaki Alberdi, acordió. 
 

Colección jóvenes intérpretes núm. 8. 64 min.

Com demostra el contingut d'aquest disc i com recorden les seves completes notes de carpeta, tot i associar l'acordió a la música popular, a la qual segueix lligat, no és un instrument atípic en la música clàssica. De fet, es pot assegurar que n'estem vivint una revalorització com a solista de concert atès que les seves possibilitats tècniques i expressives són enormes. Per aquest motiu alguns dels compositors més destacats del segle XX com Gubaidulina, Denisov, Berio, Ligeti, Lindberg o Stockhausen s'han sentits atrets i han contribuït a crear un repertori de qualitat i efectiu en sales de concert.

Un dels seus principals promotors és l'excel•lent intèrpret Iñaki Alberdi qui en la darrera dècada ha capitanejat una difusió i consolidació a nivell estatal i internacional més que memorable. Les més de cinquanta obres estrenades en aquests anys és una de les passes d'una gesta que reflexa la citada acollida de l'acordió en les darreres dècades, especialment al centre i l'est d'Europa i als països escandinaus, on es programa en cicles i temporades. A casa nostra Alberdi també ha comptat amb el suport de personalitats com Albert Sardà, Joan Guinjoan o Luís de Pablo i tota una nova generació de creadors nascuts a finals dels seixanta i principis del setanta que s'han esforçat per mostrar la novetat amb el màxim de rigor en intenses audicions que ens conviden a explorar timbres, formes de diàleg i enfrontaments en constant variació.

Això és el que es desprèn de les partitures enregistrades de Jesús Torres, Sofia Martínez, Maite Aurrkoetxea, Gorka Mermosa o Gabriel Erkoreka: un repertori "ex professo” i que, per tant com a contemporani, s'allunya de les tradicionals transcripcions que durant anys les escoles d'acordionistes havien tocat. En conseqüència, el programa resulta molt atractiu però també dur, doblement dur: en tant que és música d'un segle tan poc familiar al melòman mig com per ser un instrument perfeccionat però de marxandatge reduït.

Als menys entusiastes davant l'oferta els recomanaria començar l'audició pel primer quadern del Pulcinella rus, el Petrouschka d'Stravinsky, que és un exemple de com partitures del repertori clàssic també encaixen en aquest perfil. Alhora que, afegeix una altra transcripció a les existents resultant d'execució complexa i difícil, afavorint la brillantor tècnica d'uns intèrprets extraordinaris com Alberdi i Aizpiolea sense caure en un virtuosisme extrem.

Amb l'antecedent de "Música de cámara actual” pel segell Verso (2005), lloadíssim per la crítica nacional, aquest torna a ser un homenatge i agraïment exemplar a compositors que han trobat en l'acordió una excel•lent veu artística. Un repertori que implica l'evolució de l'escriptura per aquest instrument, independentment de la tècnica o estil de cadascú. Els punts de referència els trobem en l'aprofitament de l'especial disposició de botons per aconseguir passatges virtuosos o crear els motius generadors de les obres, fins a l' actual preocupació pels més mínims detalls tímbrics i d'articulació de cada nota. S'han buscat noves tècniques d'execució i s'ha passat de ser un simple mitjà d'alimentació de les llengüetes a esdevenir, juntament amb l'articulació dels dits, en el modelador de la personalitat de cada so emès i que determina la que per damunt del virtuosisme és la principal qualitat de l'acordió: el control del so.

Albert Ferrer i Flamarich