Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Cançons sefardies del segle XX

Classificació temàtica: Recital vocal i lied

Cançons sefardies del s.XX : Mudarra, Donostia, Halffter, Rodrigo, Nin-Culmell, Elías, Milhaud, Ravel, etc.
Elena Gragera, mezzosoprano. Antón Cardó, piano. 
 

Columna Música. 1CM0147. 1CD. 78 min.

Compacte francament recomanable per a documentar una profusa font d'inspiració per a nombrosos autors, onze dels quals estan reflectits en aquest monogràfic. Es tracta d'un recull de cançons inspirades per la lírica sefardita (1) d'origen espanyol –generada després de l'expulsió decretada l'any 1492 pels Reis Catòlics- amb l'eix central de les corrents magrebina, grega i otomana i europea occidental. El programa comença amb una elegia d'Alonso de Mudarra (1510-1580) i segueix amb un bellíssim recull del Padre Donostia; el "Gerinaldo” d'Ernesto Halffter; i la "Nana” de Maurice Ohana -que ens remet la de Falla-. S'il•lumina amb les precioses aportacions de Rodrigo i amb les de Nin-Culmell, més espectaculars en un sentit més senyaladament melòdiques, riques d'harmonia i variades en el ritme. També resulten interessants les de Wolf-Simon i, més allunyades de la glossa musicològica, les de Mathilde Salvador i de Castelnuovo Tedesco (el seu romanç recorda al "Retablo” de Falla). Hi ha una tornada a l'estandard amb les de Pedro Elías, molt sentides i amb un piano que fa enyorar la guitarra, per acabar amb les "Liturgie Contadine” de Milhaud, més hímniques i cantades en hebreu assimilat al provençal. Com un afegitó s'inclou les dues "Dues melodies hebraiques” de Ravel cantades en yddish ashkenazy i que cal relacionar amb una altra tradició.

La majoria tenen un caràcter trist, algunes són autèntics planys, i estan a cavall entre les cançons de bressol, bíbliques i històriques. Es canten amb acompanyament de piano obviant els instruments de corda polsada i/o percussions populars: una opció genèrica que les unifica en detriment de la seva subtil diversitat i els atorga un caire més culte i, potser, amb un èmfasi excessiu de la melodia. Són, per tant, versions contemporànies de textos escollits de la referida tradició com apunten les notes carpeta compartides: útils i mínimament informatives de la iniciativa les firmades per Anton Cardó; mentre que resulta irrellevant la melopea literària de Pierre Élie Mamou –no sabem si volgudament així per la direcció del segell discogràfic-. En conseqüència hi manca un comentari musicològic que ubiqui i analitzi aquestes obres i alguns autors –Pedro Elías, Wolf-Simon o Matilde Salvador-, així com tot el llegat sefardí, tan desconegut per la majoria del públic.

Per la seva part, el pianista Antón Cardó aferma la seva sòlida formació liederística i ofereix un acompanyament que malda per ennoblir aquesta música de tan radial arrel popular. Sobre aquest coixí, la mezzo Elena Gragera ofereix un bon treball i canta amb veu homogènia, una prosòdia arcaïtzant sense èmfasis innecessaris i amb un bon gust evident –emulant la gran Victòria?- al servei de la individualitat de cada cançó. No pot evitar, però, la sensació de monotonia al cap de les trenta-tres peces i una durada que supera l'hora i quart. Motiu pel qual en recomanen una audició dosificada.

Albert Ferrer i Flamarich


(1) El terme sefardí –diccionari a la mà-, significa Espanya en hebreu alhora que és el nom del dialecte judeoespanyol. Des de l'Edat Mitjana també s'emprà en altres llengües per a designar la Península Ibèrica, en general, i l'Espanya jueva, en particular.