Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Simfonia nº 7 i Triple Concert de Beethoven

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Beethoven: Simfonia núm. 7 en La major opus 67.
Concert per a violí, violoncel i piano en Do major opus 56.
Gordan Nikolitch, violí. Tim Hugo, violoncel. Lars Vogt, piano. London Symphony Orchestra. Dir.: Bernard Haitink.
 

LSO Live. 1 CD. 75 min.

Apunt pel llançament de tota la integral en una caixa, el present va ser el primer del sis compactes apareguts al llarg dels darrers mesos. Recordem que es tracta de la nova integral de les simfonies beethovenianes dirigides per Haitink, editades pel segell LSO Live en uns registres procedents de la sala Barbican londinenca. Els d'aquesta infreqüent combinació d'obres, la Setena i el Triple concert, daten de novembre de 2005 i arriben, igualment, amb la neteja de laboratori en els aplaudiments i sorolls ambientals.

Els paràmetres no difereixen del comentat en els cinc compactes successius a aquest i els plantejaments són els de l'escola autenticista. Per aquest motiu, em permeto un autopréstec i recordar l'estat de la qüestió: "Busquem-hi rigor analític servit amb una gran nitidesa estructural i formal, amb temps ràpids però no precipitats i una orquestra lleugera que no perd pes global. So de molta qualitat –què menys en una London Symphony!-, de notable elegància, articulació intel•ligible i molt potent. Tot bastit per la tècnica constructiva del director holandès traçant un discurs auster i directe, atent als detalls i plans, però distant del concepte simfònic tradicional. Gens retòric emfasitza el caràcter rítmic dels moviments lents, essencialment melòdics, i els aproxima a la gracilitat haydniana amb un aire cerimoniós, ni pesant ni transcendental, i menys exuberant”.

Com en la Cinquena, la lectura tendeix a assolir la impulsivitat cap al final en un quart moviment que no té la hipertensió d'un Kleiber (Bayerisches Staatsoper, 1982) o Furtwängler, però que mereix sorpresa davant la velocitat assolida per ser en viu. Per això, del primer moviment no mereix destacar-se més que la introducció, continguda però insinuativa en flautes i cordes secundades per subtils intervencions de l'oboè. El tercer moviment es mostra tan proper als dos dels extrems com els acostumen a emparentar les grans batutes romàntiques, però amb un alè scherzant i lleuger que l'emparenta majorment amb els seus antecessors en les seves germanes. L' allegretto es desplega amb un creixent dramatisme i enardeix el teixit el contrapuntístic sobresortint-ne el Haitink arquitecte. Sense la violència d'altres simfonies, les timbales tenen una presència apoteòsica integrada en el discurs d'una partitura que ens recorda la importància d'aquest instrument en el llenguatge beethovenià i, en concret, en aquesta obra. La resultant és una lectura equilibrada, amb gran control de línia però en conjunt un pèl rígida. En part, per les lligadures a la forma on Beethoven queda despullat de qualitats extramusicals, en especial, les metafísiques. Possiblement, del cicle és la menys sorprenent i l'aportació del director és menys atrevida.

Per la seva part, el Triple concert no sona dispers i el segon moviment és el més aconseguit: serenitat i profunditat. Exquisidesa cambrística, càlida i recollida, que, com en la resta del concert, els solistes n'entenen perfectament l'equilibri dels seus rols i es complementen sense sobreposar-se, ni assolir més protagonisme del necessari. Hi ajuda que cap d'ells és una primera figura sinó professors de l'orquestra en les cordes i, Vogt, un respectable executant de teclat. Recomanable que no memorable, en part per certa manca de vivacitat dels moviments extrems, prosaics.

Albert Ferrer i Flamarich