Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Beethoven. Simfonies 4 & 8

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Beethoven: Simfonia núm. 4 en Si bemoll major opus 60 i Simfonia núm. 8 en Fa major opus 93.
London Symphony Orchestra. Dir.: Bernard Haitink.
 

LSO Live. 1 CD. 58 min.

En la quarta entrega de la nova integral de les simfonies beethovenianes de Haitink s'apleguen dues a l'ombra de dos gegants cadascuna, com tòpicament es diu. Però que, sens dubte, són de les composicions més felices i vitals del seu autor. I, en absolut, obres menors. Reunides Quarta i Vuitena, el director holandès es posiciona en la mateixa direcció que l'escola autenticista amb enfocaments austers i allunyat de transcendentalismes. Tal i com succeïa amb la Segona Simfonia, es guanya analogia amb l'esperit de les obres i s'afirma un concepte de gran nitidesa estructural i formal. Qualitats ja sobradament valorades de l'ofici de Haitink.

Particularment, el discurs aplicat en la simfonia en Si bemoll major marca distàncies amb nombrosos antecedents discogràfics. Poderosa, amb l'agilitat característica del discurs haitinkià, acusa amb escreix uns contrastos dinàmics i atacs contundents en els tutti. Violentíssims. Tant que poden resultar exagerats –compte amb el sorround!-. Hi juguen gran protagonisme els timpani. Com en tota aquesta integral, assoleixen una entitat majúscula en cada intervenció d'una partitura que corrobora la progressió d'autonomia d'aquest instrument en el corpus beethovenià i que culminarà amb l'arribada del romanticisme.

Des de la pulcritud i la diafanitat en els plans, la lectura és vibrant. De traç impulsiu –tercer i quart moviments- a tempo rapidíssim en una clara voluntat de remarcar la vessant més explosiva dels temes –moviments extrems- que, en definitiva, confereixen un caràcter marcadament martellejant i entretallat. Tampoc queden descuidats alguns punts d'elegància discursiva com els dos trios de l' Scherzo, a cavall de la timidesa i la sornegueria, o certa mirada interrogativa de les cordes i fustes abans de la conclusió del darrer moviment. L' Adagio, sensual i tendre, no cerca les dosis de voluptuositat de Furtwängler o Abbado, seguidors d'un model més romàntic, i mostra un esperit molt haydnià. Tal i com també succeeix en la introducció.

Per la seva part, la Vuitena és partícip del mateix patró de la Quarta però llevada del tremendisme d'aquesta. Sense perdre el punt juganer i felicíssim trasllueix un caràcter gràcil però sorneguer, amb èmfasis en el caràcter entretallat dels temes. Els punts incisius i de contrast tempestiu són palesos especialment en els Allegro vivace extrems, reafirmant el ja senyalat en l'altre simfonia: la clara opció per cercar sonoritats pròpiament romàntiques combinades amb una línea familiar a Haydn.

El compacte no es pot recomanar incondicionalment, malgrat que a alguns ens pugui agradar l'excessiu voltatge de la Quarta. L' interès és el suscitat per un director com Haitink i per les directius seguides, les quals no deixen de causar furor entre els crítics britànics. El concepte de modernitat els sembla l'argument més sintètic i justificador. D'altra banda, convé plantejar per què si el compacte quasi no arriba a l'hora de duració no s'ha afegit alguna obertura, per exemple. A l'edició de l' Heroica el minutatge el va arrodonir la Leonora núm. 2. No obstant, caldria saber si es va interpretar alguna altra obertura o peça de concert en les sessions celebrades al Barbican Hall de Londres entre novembre i maig de 2006, jornades matriu d'aquesta nova integral.

Albert Ferrer i Flamarich