Beethoven: Simfonia 3 "Heroica” i obertura "Leonora” núm. 2.
London Symphony Orchestra. Dir: Bernard Haitink.
LSO Live. 1 CD. 74 min.
Prossegueix el camí cap a la integral en directe però "sanejada” -aplaudiments inclosos,- de les simfonies beethovenianes encetada pel binomi Haitink i London Symphony Orchestra en el segell del referit planter britànic. Si la Pastoral ens va sorprendre per una proposta més tendent a la sequedat i a un estil més èpic que la línia tradicional, aquesta Heroica se'ns revela semblant: sense decaure en cap moment, gens ampul•losa i sense l'hiperromanticisme a què sovint se la sotmet.
Amb clar exemple de progressió i revisió de criteris, Haitink desenvolupa la simfonia a un tempo tendent a l'agilitat però sense perdre el rigor analític i l'equilibri formal que el caracteritzen. Tan és així que no s'esplaia en l'evasió lírica i melangiosa de la Marxa fúnebre i l'arribada al segon tema, al de Mi major, és imminent. Sense vacil•lacions contemplatives ni retòriques. No és per tant l' enterrament i plany d'un heroi des de la sensibilitat sinó des de la reflexió, des de la raó. I tot aquest concepte és el que juga en alguns moments on es denota certa urgència per acabar, i no perfilar major profunditat constructiva. Atent, sí, als plànols, depurant línies i seccions no busca un edifici grandiós –desenvolupament de l' Allegro con brio o fuga del Finale- sinó un concepte més auster i directe però també intens i enèrgic.
Així ho poden justificar moments com la reexposició i la coda del primer moviment o la solemnitat després del fugat del quart que tenen agraïts punts d'incandescència. O bé l' Scherzo, més marcial -rígid- que flexible i juganer.
Amb la debilitat que el caracteritza, el qui subscriu no pot evitar destacar la perceptible contundència, fins i tot duresa, dels timpani –en els atacs que no en els redobles, més discrets-. En especial, en el recuperat protagonisme cap el clímax del tema en Mi del segon moviment com només Bruno Walter amb la Columbia Symphony Orchestra van remarcar en el seu dia; i en les codes del primer i del quart -l'audició amb cascos hi ajuda molt-.
Complementa el disc l'obertura Leonora núm. 2, la més adequada com a peça inicial de l'única òpera beethoveniana, molt pròxima a la gestació de la simfonia tant per dates com per estil. Amb un minutatge que és dels més llargs, al contrari que en la simfonia on a partir de l'Adagio assai és del més breus, Haitink resolt aquesta Leonora seguint les mateixa traces de coherència estilística i discurs ben correlacionat. De fluir lleuger i hàbil en el joc de tensions no arriba a l'acceptable truculència i dramatisme de batutes com la de Barenboim. Ni a l'eloqüència en els silencis expressius –a excepció dels de la coda-. Però es destaca per la lluminositat i un tractament lleugerament més staccatto a partir del tema principal en alguns dels tutti, així com la llunyania de les trompetes escoltada com en pocs registres.
Albert Ferrer i Flamarich