Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Nin-Culmell: Concert per a piano i orquestra en do major

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

 

Nin-Culmell: Concert per a piano i orquestra en do major.
Montsalvatge: Concerto Breve per a piano i orquestra. Alborada en Aurinx.
Daniel Blanch, piano. Orquesta Sinfónica Nacional de Cuba. Dir.: Enrique Pérez Mesa.

Columna Música. 1 CD. 48 min.

Singular simbiosi, com refereix la contraportada del compacte: una cubà cosmopolita influït pel nacionalisme espanyol i un català eclèctic seduït per la música antillana. I és que tant Joaquín Nin-Culmell com Xavier Montsalvatge, de cronologies molt paral•leles, amb els seus Concert per a piano i orquestra i Concerto Breve -respectivament- s'atansen a una tradició formal i un llenguatge post romàntic amb influx d'elements populars però sense literalitats.

En el seu primer enregistrament mundial, el Concert de Nin-Culmell se'ns revela en l'òptima aportació de l'Orquestra Simfònica de Cuba amb el seu director titular Enrique Pérez Mesa i el pianista Daniel Blanch com una obra que es desenvolupa discursivament sota un clima un xic pueril, amb punts fantasiosos i sorpreses com la introducció, semblant a l'esperit de les sardanes. L'obra es fonamenta en l'hàbil correlació entre piano i orquestra i l'estudiada organització dels materials i l'aplicació de colors, que fan sorgir una sensibilitat i vivacitat partícips de Falla i Dukas.

Igualment vàlida i complementària a l'antològica versió d'Alícia de Larrocha, la lectura del Concerto Breve de Montsalvatge ens obre a la prosopopeia post-romàntica –pel cas, Rachmàninov- en l'Energico inicial on Stravinsky es trasllueix en els ritmes i Ravel en els timbres. Aquest darrer també nodreix el Dolce amb un sensual saxòfon en el primer tram d'un moviment que es clou amb una monumental cadència pianística de proporcions orquestrals -on Blanch fa gala de la seva escola romàntica,- que s'enllaça amb la imitació de la gràcia de la guitarra i la vivacitat mediterrània en un estil rapsòdic que pren forma com a conclusió.

La propina, forçosa davant el breu minutatge d'ambdós concerts, és l'  Alborada en Aurinx per a piano sol de Montsalvatge. Una peça bastant desconeguda, amb destells de neguit, que empra un llenguatge lliure i atonal -tampoc lliure de retòrica- que Daniel Blanch serveix amb les traces d'habilitat tècnica, nitidesa i impuls que en defineixen la trajectòria.

Albert Ferrer i Flamarich