Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Flórez: Great Tenor Arias

Classificació temàtica: Recital vocal i lied

Decca

Ponderable com a tast de les possibilitats de repertori més ample fins al moment, i amb fronteres incloses: Verdis de primera etapa, un lleuger Gianni Schicchi puccinià, antecedents directes del primer Rossini en el cas de Cimarosa, a la vegada que una de les incursions en un repertori vocal com el del "J'ai perdu mon Euridice” allunyat de les principals referències entre el qual podem ubicar-lo amb major facilitat, aquest tercer recital confirma la progressió del tenor peruà.

Ària da capo aquesta, amb la qual s'inicia el recorregut i on Flórez exhibeix un estil, si bé acceptable, no prou entrat en les tintes del divuit sense afegir a més, cap ornamentació en la repetició de la primera part de l'ària. Risc que, ja se sap, ni les grans figures corren o que difícilment s'hi atreveixen en directe, però que en un material de laboratori com el present, hagués significat un punt afegit pel cantant i pel compacte. Però per vertader punt de mèrit el de les dues àries del "cigne de Pesaro”, que complementen el ja conegut al Rossini Arias, amb un timbre embellit i madurat -respecte anteriors interpretacions- que són senzillament d'antologia. El millor Flórez cantant. Igualment ho és el fragment de Il matrimonio secreto cimarosià que es suma com a tercer exemple i síntesi de les facultats del peruà.

Per la seva banda, el seu Verdi es mesura amb dues àries ben diferents. Una, molt menys difosa i de la qual el registre referencial segueix essent el de Josep Carreras que té l'únic Un giorno di regno (1) en estudi i de resultats notables, però sense destacar amb escreix de la resta que daten dels anys setanta i dal vivo. Flórez enfoca aquesta ària de l'acte segon amb un èmfasis molt més belcantista, clarament donizettià (2) on destaquen diversos legatos i coloratures en la cabaletta. L'altre peça del de Busetto, és una antítesi de l'anterior. Una cançó, absolutament cantable i arxiconeguda, però no menys arriscada ni difícil d'un dels títols de major èxit i elaboració: "La donna è mobile” de Rigoletto, on Flórez, tot i una aparent tranquil•litat, amb una veu més lleugera que la majoria dels grans registres aporta la suficient dosis d'elegància i volatilitat a la peça amb una col•locació i un si3 final sense problemes. Agut aquest que, per cert, acusa una ressonància palesa també en altres moments del compacte.

Però si una de les peces verdianes és una raresa en repertoris i seleccions com la present, també ho són la serenata de Leopold de La Juive de Hálevy amb el seu acompanyament de guitarra; l'emfàtica arieta de Rinuccio de Gianni Schicchi, l'opcional ària de Lucrezia Borgia (3) "Anch'io provai le tenere”; o "Eccomi finalmente...Feste? Pompe? Omaggi? Onori?” ària emparentada amb Gianni di Parigi, òpera anterior a La fille du régiment, i que substitueix en la versió italiana (4) la coneguda "Ah mes amis” i els seus nou do de pit de Tonio.

Fragments en els quals, tot i haver-ne apuntat ja diverses, es destaquen qualitats com l'excel•lent respiració. O la comoditat magna en els registres mitjà i agut, a on el seu timbre clar, viril i bonic, d'acariciadora noblesa, perfectament col•locat i emès, sense aquelles conegudes nasalitats "caprines” i gran homogeneïtat de registre, flueix amb un fraseig i articulació melosos i melodiosos –de manual, com diuen alguns-, complementats per una cuidada dicció, que en conjunt ofereixen tota una lliçó de bel canto –per no entrar, en el terreny de les seves aportacions en escena- que ja estan renovant el prisma del repertori que aborda –i conseqüentment, en el seu cas, desborda-. Sense exageracions, són uns dels millors discs dels últims anys i qualsevol dels fragments de les seleccions mereixen màxima atenció.

Valoració del fenomen
Certament, més enllà de la referida mediaticitat, el fenomen social en el context musical ha tingut un arrelament molt més propi i lògic gràcies a les evidents qualitats del seu fet musical que, no pas l'afavorit per les circumstàncies externes que, si bé han tingut un pes específic i de suport, no han estat desmesurades. Tal i com succeeix amb altres casos prou coneguts no únicament en la mateixa multinacional o segell, sinó també en el panorama musical del moment i del passat. Quelcom que equival a afirmar, que la flórez-mania es fonamenta en el cant de Juan Diego Flórez, no en el Juan Diego Flórez de la Decca. Matís important.

I davant, doncs, d'una cada vegada més esvaïda primerenca òptica fenomenològica del cantant, les reflexions han fluït per diversos àmbits. Essent-ne alguna de les més esteses, el de si és Flórez l'exponent més lluït d'un cant pur i de caràcter intuïtiu, o bé un prodigi tècnic d'incansable treball i assentament pas a pas. Sigui quina sigui la tendència –o ambdues-, el plaer del seu cant natural i expansiu es plasma en aquests i d'altres registres. Quelcom més que suficient. I és que, tal i com plantejà en el seu moment un dels analistes vocals més precisos de l'actualitat a Espanya, Joaquín Martín de Sagarmínaga, la qüestió és "no saber como realiza estas proezas vocales que le singularizan, sino el tiempo que –en base siempre a una acertada elección del repertorio- podrá seguir realizándolas” (5). Aspecte que en termes operístics sembla tenir bastant clar: de Rossini a Donizetti –i no tots el d'aquest últim, de moment- passant per bellinis –el rol d'Arturo d' I puritani- i belcantistes parents, evitant papers com el d'Arnoldo de Guillem Tell i verdis que puguin forçar-lo més del necessari vocalment en un sentit més heroic, enèrgic o èpic pel qual no sembla demostrar aptituds –almenys a curt termini-.

Emperò, resta un punt que n'accentua el propi interrogant si se sap que, en els darrers anys de la seva educació mitja va tenir un professor molt sarsueler. I és que: per quan un Zarzuela romanzas? I més ara, que la multinacional propietària del seu contracte està editant alguns títols a través d'un dels seus segell més prestigiosos. Mentrestant, si bé conscient de què el gènere espanyol li presentaria alguna dificultat no únicament estilística, i més en la de la segona meitat del segle XIX, podem conformar-nos amb una aproximació a l'obra d'un compositor espanyol com Vicens Martín i Soler, que directament no és una sarsuela, però que hi té relació com antecedent directe en forma d'òpera italiana del que posteriorment n'esdevingué: Il tutore burlato (6) en possessió del segell Bongiovanni (7).

Albert Ferrer i Flamarich

(1) J. Norman, F. Cossotto, J. Carreras, I. Wixell, V. Sardinero, W. Ganzarolli. AMbrosian Singers. Royal Philharmonic. Lamberto Gardelli. 1973. ADD (2). PHILIPS.

(2) Recordi's que en el moment de l'estrena d'aquesta segona òpera de Verdi, Donizetti, aleshores màxim referent viu de l'òpera italiana, havia marxat a París i Europa per estrenar diversos dels seus darrers títols. Per tant, un Verdi de 27 anys s'enfrontava a compondre seguint els patrons establerts, majorment els del melodrama romàntic, malgrat ser Un giorno di regno una òpera buffa.

(3) La tan justament mítica i referencial Lucrezia Borgia de Caballé, Verret, Graus i Flagello de 1966 per a RCA VICTOR, no inclou aquesta peça.

(4) Segons Roger Alier en la seva Guía Universal de la Ópera, volum I, en la versió italiana d'aquesta òpera estrenada a l'Opéra-Comique de Paris l'11 de febrer de 1840, Donizetti va traduir el text, en canvià algun com l'incorporat per Flórez, i en retallà diversos números com el de Tonio "Pour me rapprocher Marie” i "Salut à la France”. La versió italiana fou la que circulà per tot el món fins que durant la Donizetti Renaissance, encertadament, es va recuperar la francesa.

(5) Diverdi 130. Boletín de información discográfica.

(6) No confondre amb l'obra homònima del mateix autor, que algú posteriorment a la seva estrena l'any 1775, adaptà en format de sarsuela.

(7) Il tutore burlato. Martín i Soler. M. A. Peters, E. Palacio, L. Marzano, M. Lippi, J. D. Flórez. Orquestra de cambra de Dianopolis (Bulgària). Dir: Miguel Harth-Bedoya. Bongiovanni, en viu al Festival Internacional de Gerace, agost de 1994.