EMI
Mahler: Simfonia núm. 1 en re major "Titán”.
Israel Philharmonic Orchestra. Dir: Zubin Mehta.
Sèrie Encore. EMI.
1 CD. 63 min.
Schubert: Simfonia núm. 8 en si menor D. 759 "Inacabada”.
Simfonia núm. 1 en Re D. 82.
Wiener Philharmoniker. Dir: Riccardo Muti.
Serie Encore, EMI.
1 CD. 56 min.
Beethoven: Concert per a piano i orquestra núm.4 opus 58.
Concert per a piano i orquestra núm.5 opus 73 "Emperador”.
Emil Gilels. Philharmonia Orchestra. Dir: Leopold Ludwig.
The great recordins of the century, EMI.
1 CD. 73 min.
Dues de les col•leccions econòmiques més actives del gegant EMI, la sèrie Encore i la The great recordings of the century, al llarg del passat 2005 van ampliar el seu catàleg amb versions i preus mitjans d'obres diverses. D'entre l'aparegut, fem esment a tres compactes que contenen títols que conten amb sobreabundant discografia però que poden ser un bon complement.
Serie Encore: la Primera de Mahler i de Schubert
Dins la sèrie blanca del segell vermell, va reaparèixer una de les cimes del simfonisme occidental en una lectura superada per registres de major profunditat i elaboració sota batutes tan o més conegudes que la de Mehta. Emperò, l' interès del compacte rau en la incorporació de l' Andante en do major "Blumine” com a segon moviment, que el compositor bohemi va suprimir després de l'audició de la "Tità” a Weimar l'any 1894. Es tracta d'una pàgina força contemplativa, bucòlica i encertadament prescindible, iniciada per un cantable de trompeta seguit d'una secció central que preludia el tractament dels nombrosos moments lírics i adagis del compositor. Una aproximació a la primerenca estrena de l'obra a Budapest el 1889, la versió definitiva de la qual -en quatre moviments- s'oferí el març de 1896 a Berlín. Una revisió que s'edità dos anys després tal i com avui en dia la coneixem.
El segon compacte ens acosta a una lectura de Muti de la Vuitena de Schubert –qui no en veié cap estrenada- acceptable però superada, també, per altres batutes. El relleu del producte el pren la incorporació de la Primera Simfonia de l'austríac. Una partitura fresca, espontània, interessant pels colors, timbres, la participació dels vents-fusta o la invenció melòdica més que no pas la tècnica compositiva, fruit del final d'una etapa formativa de joventut. Vienesa de caràcter, l'obra estructuralment s'emparenta amb els clàssics: Haydn en la forma sonata del primer moviment i el Minuet del tercer, mozartiana de regust en l'enèrgic Allegro vivace final, si bé l'Andante parteix d'una poètica i lirisme més personals. Si no la coneixen, aquesta és una correcta oportunitat.
I un Beethoven de la sèrie de The Great recordings of the century
Per la seva banda, aquesta col•lecció de reciclatges sonors, va llegar l'aproximació feta l'any 1957 dels dos concerts per a piano beethovenians més importants, a càrrec d' Emil Gilels i el director Leopold Ludwig. Si bé cap de les dues partitures apareixen com un brodat d'antologia, l'oferta resulta molt suggestiva per la més que palesa qualitat interpretativa. Un tret concentrat molt homogèniament en un teclat i gruix orquestral que no es contraposen i dialoguen en sonoritats coloristes i intenses a l' Emperador, dins la més convincent línia romàntica; i que té empremtes semblants però amb dosis de tensió i lirisme majors, i atmosferes menys crepusculars i obscures de l'habitual, en el prodigi constructiu en forma i estètica que és l' opus 58.
Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics