Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

El centro de la tierra

Classificació temàtica: Òpera i sarsuela

M. Martín, E. Sánchez, L. Álvarez, C. Alcedo, J. Franco, V. Marchante, M. López Galindo. Coro y Orquesta Sinfónica de Madrid. Dir.: José Luís Temes.

Verso. 2 CD. 125 min.

Lligada al procés de recuperació del patrimoni musical espanyol encetat per l'ICCMU, però determinada per l'efemèrides de l'Orquestra Simfònica de Madrid, aquest és el tercer volum dedicat a l'obra d'Enrique Fernández Arbós (1863-1939), i conté l'única sarsuela composta pel madrileny en el seu període de reconegut violinista i compositor, una etapa prèvia a la de batuta titular de l'esmentada formació durant 35 anys.

Estrenada a l'Apolo de Madrid el 21 de desembre de 1894 i retirada del cartell després d'aquesta, més pel mal muntatge –vaga de ballarins dels quals només un en sortí a escena, manca d'elements d'atrezzo i del muntatge, a part del boicot d'un sector del públic- i per un esbojarrat llibret que, amb dosis d'imaginació i un toc masònic –diverses podrien ésser les semblances amb La flauta màgica mozartiana, tot i la improbabilitat de què Arbós n'hagués vist cap representació-, no és un exemple clar del gust del públic de finals de segle, més plenament avesats a exponents populars, realistes i castissos, malgrat que les introspeccions d'influència verniana o les disbauxes argumentals d'opereta no els fossin gens estranyes.

Estructurada en dos actes i cinc quadres, es desenvolupa en 22 números musicals –sense enregistrar-ne els diàlegs!- que li confereixen un caràcter fàcilment senyalable d'eclèctica, pintoresca i potser, massa diversificada: des de preludis, intermedis, ballables i danses fins a coples, havaneres i chotis, però revestits de gràcia i comicitat, certa melodiositat, paisatges sonors de tempestes o altres efectes de la natura, i d'entre els quals destacaria específicament tots els orquestrals, per la sorprenent riquesa harmònica i de teixits, la lleu influència del Wagner juvenil –el de les obertures i marxes sense transcendència- amb moments que podrien ésser una emulació de l' Or del Rin –més com a paral•lelisme que com a construcció i matèria musical- en la baixada dels futurs déus al centre de la terra i en la marxa triomfal -aquesta no tan en l'estil pompós i grandiloqüent, i més en l'estètica de principis del segle XIX-, i que denoten fins a quin punt és interessant un autor menys mediocre del considerat.

Tota la lectura, a partir de l'obra crítica feta pel mateix director, el musicòleg José Luís Temes, respira un entusiasme inherent. Fet que contribueix als resultats de bon nivell en el conjunt vocal –la Invocación de l'acte I i el Coro invisible de gnomos en el segon- i de l'Orquestra Sinfónica de Madrid que mostra cura en els detalls, les dinàmiques i els plànols sonors, en una partitura que amb poca freqüència en el gènere, té major elaboració –fruit de la volada de l'autor per altres territoris europeus i el contacte amb repertoris variats-. Per la seva banda, els solistes aporten el seu gran rodatge i forma canora –Milagros Martín, Luís Álvarez, Javier Franco-, tot i que el Roman d'Emilio Sánchez pequi d'un corpus estret i un color mate, i Celia Alcedo d'un excés de vibrato. Solvència també del violinista Ara Makilian en el Bailable del imán y del acero, i Esteban Algora en les partixel•les d'acordió.

La presentació segueix la línia dels anteriors compactes dedicats a l'obra del músic espanyol al segell Verso: edició acurada i digna; apartats imprescindibles com l'argument ben travat amb les parcel•les musicals; un article documentat del mateix José Luís Temes sobre Fernández Arbós i, especialment, sobre aquesta sarsuela –ineluctable per aproximar-s'hi de manera guiada-; unes notes del mateix compositor que fan al•lusió al decurs de la composició, preparatius i estrena; així com les respectives trajectòries de tots els intèrprets. Tot en castellà i anglès però descuidant la traducció del llibret a aquest darrer, quelcom indispensable quan tota la resta d'apartats hi apareixen, més encara, si és té la voluntat de què l'obra d'Arbós es pugui projectar més enllà dels territoris de parla hispana.

I coronant la gesta, la notable i nítida recreació de Fernando Turina de 5 de les peces musicals transcrites pel mateix autor per a piano, instrument que coneixia bé però no tocava: una mena de suite sobre El centro de la tierra a partir del Preludio, tres danses i la Marxa triomfal dels Déus que, si bé aquesta és anterior en l'ordre de la partitura, clou de manera molt brillant l'arranjament, que sí va gaudir de major fortuna pel seu caràcter desenfadat, lleuger, estilitzat i més adient a la circulació en cafès i salons privats –tal i com, per exemple, ocasionalment va succeir a Londres, on Arbós residí una temporada abans, durant i després de compondre i estrenar l'obra-.

Albert Ferrer i Flamarich