Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Crónica de dos patidors

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Cómo Shostakóvich me salvó la vida

Stephen Johnson.

Antoni Bosch Editor, Barcelona, 2021. 136 pàgs.

ISBN: 978-84 949979-4-5

Antoni Bosch Editor

A partir de l’eficient traducció de la musicòloga, doctora en filosofia i professora universitària Marina Hervás (Tenerife, 1989), Antoni Bosch Editor amplia novament el seu catàleg musical amb How Shostakovich changed my mind, publicat el 2018 pel musicògraf britànic Stephen Johnson. Després dels suggerents assajos sobre Bruckner, la Vuitena simfonia de Mahler i el seu programa radiofònic Shostakovich: a Journey into Light per a la BBC, Johnson va elaborar aquesta aproximació hermenèutica que gira sobre dos fils conductors principals: un musical que submergeix al lector des d’una perspectiva semàntica, i tangencialment semiòtica, i que se centra en la vessant expressiva gràcies a descripcions retòric-poètiques sense descuidar element formals; i un altre, de tall biogràfic, on la música es presenta com a una eina d’autoconeixement i gestió afectiva.

En aquest sentit, el que podia ser un miratge de vanitat i narcisisme, present en el títol -de sensacionalisme més accentuat en la versió espanyola,- es torna en humilitat i agraïment com autor i esser humà, establint una connexió recíproca entre vida i art. La seva tesi principal gravita a l’entorn de la polaritat emocional de les obres amb les quals el compositor es va revelar internament contra el jou opressor del règim soviètic a través de la ironia, la antífrasis i el grotesc com a vies d’equilibri i expressió, en una època en què tot el que no era obligatori -fins i tot somriure- estava prohibit. És a dir, aborda la seva conversió en símbol de les víctimes del terror i la seva creativitat treballada com una dimensió salvadora i un exercici de llibertat interior, que van servir-li per contrarestar les privacions causades per la sodomització política i social. Majoritàriament, després de la doble condemna moral pública de 1936 i de 1948. En canvi, per a Johnson va ser el catalitzador de circumstancies personals i familiars dominades per la seva bipolaritat i el maltractament i la inestabilitat mental de la seva mare.

L’autor expesa vivències personals, musicals i no musicals on es percep honestedat en els seus raonaments i una lògica subjectiva, argumentada i conseqüent. En una exposició continua d’idees hàbilment associades, combina la recreació d’allò expressat amb les seves percepcions sobre fets com l’estrena de les Simfonies núm. 5 i núm. 7 “Leningrad”, llargs comentaris sobre les Simfonies núm. 4, núm. 9 i núm. 10 i, particularment, el Quartet de cordes núm. 8, la composició més desgranada. El seu és un discurs de vegades narratiu, de vegades evocatiu, fins i tot de to col·loquial, que pren a testimonis directes que varen tractar amb el compositor, planteja preguntes, curull de vida interior i apropa aquella intrasubjetivitat tan pròpia de l’experiència musical. Ho aconsegueix despullant-se emocional i intel·lectualment a través d’un relat amè, informat i que transmet passió. Sense caure en la poètica i el lirisme ensucrat típic dels diletants, discorre pels meandres i ombres de la tortura interior del compositor, canalitzades gràcies a les línies sarcàstiques, cruels, sòrdides i líriques; autocites temàtiques i acrònims musicals basats en les seves inicials. A més, Johnson apunta temes com la integritat artística de Xostakóvich, la fugacitat de la vida i el sentit de la col·lectivitat com a poble: un “nosaltres”, víctima d’un nacionalisme despòtic, al qual s’apel·la des de l’empatia i la sensibilitat entesa com una humanitat ultratjada.

Es llegeix d’una tirada i enllaça encertadament una quantitat estimable de referències culturals, literàries, històriques que complementa amb nocions de psicologia, neurobiologia i filosofia (específicament, Schopenhauer i Nietzsche, com a mestres de la sospita). A la seva manera, ens recorda que l’anàlisi musical té una necessitat d’apropament semàntic, perquè més enllà del joc sonor, la música aspira a ser comunicació. I, com a acte comunicatiu, porta associat un compromís moral radicalment humà. Per aquest motiu, es posiciona respecte a altres treballs i monografies com el llibre publicat el 1979 per Solomon Volkov, Testimonio, las memorias de Dmitri Shostakóvich, que va ser molt mal rebut per les autoritats soviètiques que varen reaccionar desmentin les afirmacions implícites sobre el rebuig al comunisme i al règim per part del compositor. Tot això, amb les pàgines manuscrites i signades pel propi Shostakóvich que va demostrar tenir Volkov. Així mateix, durant la dècada dels 90 va ser objecte de furibundes disputes en una espècie de contrarevisionisme, dut a terme pel brillant i, de vegades, polèmic Richard Taruskin, secundat per algun dels seus deixebles i prestigiosos acadèmics. Alhora, aquests varen tenir contra-repliques com les de Krzystof Meyer (Shostakóvich, Su vida, su obra y su época, Alianza Música, 1997) i de Bernd Feutchner (Shostakóvich, El arte amordazado por la autoridad, Turner, 2004).

D’altra banda, a la pàgina 131 s’esmenta un fotografia on el compositor està assegut a les graderies de l’estadi de futbol del Zenit de Leningrad. L’edició espanyola podia haver-la inclòs. Especialment, per a esmenar la completa absència de material gràfic, així com un índex onomàstic que reculli las personalitats i les composicions esmentades. Un fet que facilitaria la consulta ràpida i puntual d’aquest homenatge personal de qui, al marge de la seva passió i coneixements, ofereix una entusiasta eina per apropar-se a la personalitat i l’obra de Shostakóvich i explicar la permanent vigilància del règim soviètic. Una circumstància genèricament ja estudiada, com també mostra El piano soviético de Luca Ciammarughi que la col·lecció Musicalia Scherzo va traduir el 2020.

Albert Ferrer Flamarich