Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Les cantates de 1790 de Beethoven

Classificació temàtica: Música sacra

Beethoven (1770-1827): Cantata per a la mort de l’Emperador Josep II WoO 87, Cantata per a l’ascensió de Leopold II WoO 88.

Reetta Haavisto, Johanna Lehesvuori, soprano. Tuomas Katajala, tenor. Juha Kotilainen, Niklas Spänberg, baix. Chorus Cathedralis Aboensis. Key Ensemble. Turku Philharmonic Orchestra. Leif Segerstram, director.

Naxos 8.574077 DDD 72:43

Naxos

El 250è. aniversari del naixement de Beethoven ha propiciat un previsible allau de novetats i reedicions, tot i la frenada econòmica i de l’activitat cultural provocada per la pandèmia. En un esforç enciclopèdic, el segell Naxos ha contribuït a l’efemèride reunint la integral discogràfica més completa amb tota la seva obra. Entre alguns reclams particulars s’hi troba l’enregistrament amb la música incidental de Les ruïnes d’Atenes Op. 113 i d’ El rei Esteve Op. 117, escrita amb urgència com a encàrrec per a la inauguració del teatre Pest el febrer de 1811. Com aquestes, les Cantata per a la mort de l’Emperador Josep II WoO 87 i Cantata per a la coronació de Leopold II WoO 88 aplegades en aquest disc han estat enregistrades per la Turku Philharmonic Orchestra (8.574077 DDD 73 minuts), en la que és una altra molt bona execució de l’orquestra de la tercera ciutat més important de Finlàndia. 

Amb una captació de so espaiada i globalment qualitativa, Leif Segerstram ofereix unes recreacions boniques i polides a la recerca d’atmosferes melancòliques i un pathos moderat. En treballa el sentit del color com a recurs expressiu, destacant les línies de les fustes i fent atractives unes obres llastrades per l’estil oficial de la música sacra de l’època, que Beethoven va assimilar ràpidament en aquestes composicions també germinades pels recursos propis que en marcaran la trajectòria creativa. No obstant, a ambdues obres les perd una retòrica, sobretot en modulacions sense un rumb clar, que les aboquen a una extensió excessiva i una monotonia hàbilment maquillada per Segerstram. Per aquest motiu, la més feixuga WoO 87, és rarament interpretada. A Catalunya només l’Orquestra Simfònica del Vallès l’ha programat els últims vint anys. En concret, a l’inici de la temporada 2019-2020 sota la direcció de Salvador Mas i amb el Cor Jove de l’Orfeó Català.                   

Compostes el 1790, tant la WoO 87 com la WoO 88, són els dos primers treballs d’envergadura d’un Beethoven que, tot i la oficialitat de les circumstàncies de composició i encàrrec, no les va poder estrenar en vida ni tampoc editar. En són trets particulars l’estil en Do menor, la densitat en el so i dels plans sonors, i diverses prefiguracions melòdiques i harmòniques, així com la pretensió d’encadenar melodia i declamació en un treball dels arcs de fraseig extensible també a terrenys com el pianístic i matriu de grans composicions vocals de maduresa com Fidelio, la Novena o la Missa Solemnis. Amb texts d’arrel maçònica del vienès Severin Anton Averdonk, ambdues van ser concebudes com a himnes profans en una tendència més estesa a partir de1780. La primera cantata s’inscriu en un eix que aglutina mort, sofriment, conflicte, dolor i que el biògraf i especialista Jan Sawford considera més centrada en una visió de la mort com a tragèdia que en la glòria celestial de Josep II, com recull en la monografia publicada en espanyol l’any 2017 per Acantilado.

La segona, dedicada a l’entronització del germà de Josep II, esdevé un contrapunt victoriós clos per una motricitat hereva de la giga com a dansa. Aquesta cantata s’inicia amb l’ ària di bravura per a soprano “Fliesse, Wonnezähre, fliesse!”, la més espectacular, barroca i desproporcionada de les que Beethoven va escriure, i que Johanna Lehesvuori aborda amb suficiència, agilitat; com també ho fa Reetta Haavisto en la seva intervenció a la WoO 87 demostrant expressivitat i una suggerent línia de cant, tot i un instrument que acusa punts de fatiga vocal atès el timbre desnerit i un cert vibrato tambaleante. Correctes els cors, el Chorus Cathedralis Aboensis i el Key Ensemble, i també la resta de solistes en les seves particel·les de filiació operística que, més enllà de la convenció de l’època, són un símptoma de les capacitats d’imitació d’estils assimilades pel jove compositor.  

Albert Ferrer Flamarich