Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Solenne Cantata Virgo Maria de Blancafort

Classificació temàtica: Música sacra

Blancafort (1897-1987): Solenne Cantata Virgo Maria.

Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Antoni Ros-Marbà, director.

FICTA. LMG 2161 DDD 55:40

FICTA

El segell FICTA va publicar un dels enregistraments més importants en l’àmbit català del 2019: el fresc simfònico-coral Solenne Cantata Virgo Maria. Sis estampes vocals acabades per Manuel Blancafort l’any 1963 després d’una dècada de gestació. Dividit en sis moviments a partir d’una selecció de La Bíblia feta i traduïda del llatí pel propi compositor, es tracta d’una gran cantata de reminiscències gregorianes i polifonia montserratina, amb un predomini de textures homofòniques i un tractament polifònic ocasional del cor, amb molta presència de les veus femenines. Són sis petites cantates ben organitzades que es basteixen a partir d’un llenguatge ric dins la tradició, llibertat harmònica (cromatisme, tonalitat ampliada, modalitat) i períodes amples en la construcció de frases musicals. Suggereixen una impressió propícia a l’emotivitat continguda i la contemplació, amb una significativa riquesa de colors, en ocasions, banyada per un tractament més evocatiu i abstracte que des d’un programatisme literal. Cas de l’inici festiu de Nativitate i la seva secció central que presenta una dansa popular molt estilitzada.

La percepció global és la d’una composició orgànica, fluïda, sensual, gens pomposa, que cerca pocs moments climàtics i de grans masses sonores amb resultats bells i plaents integrant clares influències de la tradició religiosa britànica (Vaughan Williams, Walton i Dyson) i, particularment, de l’escola francesa que havia après durant la seva joventut. En particular de Poulenc, com s’evidencia des del primer moviment, Immaculata, tot i que sense el batec més rítmic del francès; de Messiaen, a l’inici de l’Anuntiatione, el moviment més heterogeni i complex en el joc de contrastos; i de Debussy, a l’orientalista Aegyptum, completament instrumental. En conjunt, resulten més evocatives que determinades per un programatisme literal i en un gran arc que dota de sentit unitari, del que l’Assumptione conclusiva, es presenta determinada per una diferenciació més evident en el treball orquestral, més ric i rítmic, i de tot el planter instrumental.

Sota la direcció de Ros-Marbà, l’OBC i dos dels principals cors catalans –Orfeó Català i Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, ofereixen aquesta primícia mundial en una recreació pulcra, cambrística, amb bona dicció i afinació. Ho demostra la cinquena cantata, Stabat mater per a veus a capella, sobre un ritme de marxa fúnebre i de caràcter processional en un tractament més elegíac que dramàtic. Hi ajuda l’excel·lent captació de so d’aquest live del 7 de juliol de 2016. Per contra, l’edició del llibret peca de migradesa: un cartó en tres idiomes, sense currículums dels intèrprets, ni els textos cantables. L’únic atractiu són les completes i ben elaborades notes de carpeta escrites per Mònica Pagès Santacana. Com ella afirma, aquesta cantata “constitueix una de les obres simfònico-corals més rellevants del patrimoni musical de Catalunya”. Imprescindible per a conèixer més del patrimoni català i redescobrir un compositor encara massa associat a les formes petites de la seva obra pianística i cançons.

Albert Ferrer Flamarich