Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Pensament filosòfic en l'art coreogràfic contemporani

Classificació temàtica: Sense classificar

El pensamiento filosófico en el arte coreográfico contemporáneo.

Isabel Arance

Ediciones Cumbres, Madrid, 2017. 645 pàgs.

978-84-945766-7-6.

Ediciones Cumbres

Ediciones Cumbres segueix el seu periple de publicacions al voltant de la dansa des de diferents perspectives i metodologies. Aquest cop ha comercialitzat un extens volum dedicat a les relacions filosòfiques en la dansa contemporània. Dividit en sis capítols es tracta d’un treball de la ballarina Isabel Arance que conjuga el binomi filosofia i dansa com a un llenguatge de l’esperit i del cos. L’autora ubica la dansa en un espai obert a la multiplicitat, la interrelació i la diferència, maridant raó i experiència. Arance analitza la influencia del pensament de cada època en els creadors, ja sigui per assimilació o per oposició, en un desenvolupament intel·lectual i intuïtiu; i des de la llibertat artística davant de corses i regles que coartin la seva vitalitat i creativitat en la representació de la dansa: bé sigui des de la fisicalitat més absoluta fins a la abstracció més simbòlica, amb voluntat de narració i significació concreta o sense elles; bé sigui amb interdependència entre música i dansa o amb independència entre ambdues; i amb el conseqüent enllumenament de registres i estils, en un diàleg mediat per l’element musical a nivell discursiu.

El capítol inicial concentra un breu repàs des d’una perspectiva històrica a qüestions i conceptes com la bellesa, el gust i l’estil, entesos com a orígens de determinats paràmetres fonamentals que integren qualsevol mena de composició artística. Estableix un repàs a l’esdevenir diacrònic de la dansa, alhora que a la seva relació de complementarietat, reciprocitat i independència amb la música. Se centra en el segle XX com a marc contextual de capítols posteriors com el quart, el cinquè i el sisè; després de presentar la dansa com a disciplina d’estudi, en la seva varietat estilística i la seva tècnica, així com en la interrelació amb la dansa clàssica i la dansa jazz. El segon capítol amplia la panoràmica sobre les escoles i principals figures en el segle XX amb apartats de caire, a vegades, més curricular i detallat que tècnicament analític i global. Es retraten personalitats com Marta Graham, José Limón, George Balanchina i escoles com l’americana i l’alemanya, i l’holandesa en el seu posicionament com a puntera les darreres dècades. Pel que fa a Espanya, el discurs es decanta més cap a una valoració de la situació a la manera d’article periodístic. Aquí s’enyora un comentari més detallat sobre Nacho Duato o Antonio Najarro que mereixerien un desglossament equivalent a l’ofert sobre d’altres ballarins i coreogràfics en aquest mateix capítol. La cronologia vital d’Isadora Duncan o Jerome Robbins no queda precisada.

A partir del tercer capítol, la relació entre les disciplines s’entrellaça i desenvolupa estretament a partir, per exemple, de la dialèctica entre oposats segons la concepció nietzscheana de l’esdevenir i el caràcter dinàmic d’arrel heraclítea en el fluir de l’essència còsmica i de l’ésser que la dansa representa. Es presenta al filòsof de la sospita com el primer que reflexiona sobre la dansa i la seva incidència en l’avantguarda representada per figures com Isadora Duncan. Enllaça temes com la dialèctica entre l’intel·lecte i el sentir, la preeminència del cos, al mateix temps que l’influx fenomenològic a partir d’Otega y Gasset, Husseri, Heidegger i Zambrano. També comenta aspectes d’Artaud com la seva noció d’alquímia amb la qual es referia a la materialització artística, alhora que el concepte de pensament dèbil de Vattimo. En la seva vessant d’assagista i investigadora, l’autora introdueix algunes idees pròpies com la de la dualitat genètica, concebuda com si fos un binomi entre equilibri i translació basada en processos d’obertura, dinamisme, perspectiva i mutació.

El següent capítol recull la trobada artística de Bob Fosse i Nietszche, així com la raó poètica de Zambrano i Wigman com a via de descobriment personal per la creació d’universos propis, entesos com l’accés a l’interior d’un mateix per a definir les relacions amb claredat i donar sentit a la seva emoció. Mentre que el cinquè exposa la perspectiva deconstructivista des del pensament de Derrida en el qual la plasticitat i corporeïtat dels cossos i moviments fan que la dansa no sols es refereixi a si mateixa. També aborda la perspectiva adorniana de la pluralitat de l’idea creativa, el seu vincle nietzscheà en la reivindicació i dinamisme vital i la dialèctica entre la intenció (missatge de l’artista), contingut (significat) i el sentit (idea sensorial entre intenció i significat). Aquest dos capítols es nodreixen d’una prosa molt abstracta, una mica florida i que atrapa per moments, tot i no amagar un aire repetitiu, reexpositiu i esgotador. El sisè capítol resulta suggerent pel perfil de John Inger i l’atenció al muntatge Carmen de Rain Dogs per a la Compañia Nacional de Danza de España l’any 2015. En una mateixa línia d’allò espanyol, cal afegir la referència a Marcos Morau i el seu codi de moviment anomenat kova.

Tot plegat no impedeix reconèixer que aquesta monografia es configura com un altre dels encerts de l’editorial madrilenya. La presentació segueix la línia elegant del segell amb una lletra de cos gran, les cites i extractes en cursiva, il·lustracions a dues tintes, marges espaiosos i concises notes a peu de pàgina. El tan assenyalat gust pel llibre com a objecte de consum i culte que caracteritza al segell dirigit per Mayda Bustamante es manté vigent.

Albert Ferrer Flamarich