Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

El baúl de los genios

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

El baúl de los genios, el despertar del músico olvidado.

Antonio Pardo Llarosa.

Ediciones Rosetta. Murcia, 2018. Pàgs. 254.

ISBN: 978-84-948655-1-0

Ediciones Rosetta

Segells independents com La mà de Guido, Verso, Columna Música, Glossa i un estimable etcètera, alhora que distribuïdores espanyoles com Diverdi i Semele -i fins fa poc mes d’un lustre, la secció espanyola d’Harmonía Mundi, LR Music, Gaudisc, ara ja desapareguts- van contribuir a permeabilitzar al melòman espanyol cap un ventall de repertoris molt més ampli que l’ integrat en el cànon.

Aquest procés, com és freqüent en les nostres latituts, no va tenir reflex en el camp bibliogràfic. Tot i la quantitat de novetats editorials sobre música i musicologia, l’absència flagrant de monografies serioses en llengua castellana sobre compositors com Händel, Mendelssohn, Bruckner, Dvorak, Donizetti o Puccini són la punta d’una desesperançadora llança que, tot i honroses excepcions, afecta de ple la immensitat de compositors de segona línia i els col·loquialment coneguts com a “rars”. Per això, El baúl de los genios, el despertar del músico olvidado comercialitzat per Ediciones Rosetta suposava una suggerent via de divulgació d’aquests compositors -dones incloses-, la trajectòria dels quals gairebé queda a la inòpia pel melòman allunyat de gravacions discogràfiques molt concretes, que consulti poc internet o sense accés a bibliografia acadèmica o estrangera.

No obstant això, el compilat aquí pot qualificar-se de voluntariós esforç però estèril al tractar-se d’un projecte que arriba quinze anys tard, tant per l’enfocament com pel contingut. En ell, el comentarista musical Antonio Pardo Larrosa proposa una selecció de compositor oblidats, fora del cànon, majoritàriament dels segles XVIII i XIX. Però l’exposició de dades és tan minsa i generalista que tota consulta en qualsevol gran enciclopèdia de música o bases de dades (per no esmentar la infamada wikipèdia, de vegades construïda amb aportacions de músics i musicòlegs) deixa obsoleta aquesta nova monografia.

Sens dubte, un llibre sobre aquesta temàtica era i és necessari. Però la seva realització s’hauria d’haver enfocat des d’un prisma més substancial, personal, a partir d’una percepció més completa sobre la trajectòria i les obres. És obvi que en aquest tipus de seleccions pot reiterar-se el tòpic de que són tots els que estan però no estan tots els que són, si no fos perquè la selecció cau en la desigualtat: lletres com la I, la J i la T compten amb poques entrades, fet més lògic en lletres com la O, la Q i la Y. A més, només inclou tres compositors espanyols (Baguer, Reixac, Inglada), poques dones (Andrée, Beach, Chaminade, Farrenc, Smith i Smyth) i un portuguès (Seixas). Es troben a faltar figures com Conrado del Campo, Pedro Miguel Marqués, Jesús de Monasterio en el cas nacional; Pejacevic, Salvador,  Strozzi o Viardot entre les compositores; i també Atterberg, Enna, Giuliani, Gottschalk, Gouvy, Hausegger, Herzogenberg, Onslow, Pfitzner, Ries, Röntgen i Spohr entre els occidentals. Tots els noms esmentats compten amb suficients referències discogràfiques i documentals en altres idiomes per oferir quelcom més que un breu perfil. A més, manca la corresponent cronologia en l’índex i en cada veu, tot i indicar-se dins el breu relat biogràfic.

D’altra banda, a l’acotació “amb lupa” es recomana una obra -o diverses- de cada compositor, però aquestes incideixen sense justificació aparent en la música de cambra i la música simfònica. Cap altre camp, tret d’algun oratori. Naturalment aquesta determinació resulta molt parcial i discutible, al marge que en alguns casos com Gernsheim, Raff, Wagenaar o Weingartner les seves obres més significatives no són les assenyalades. Aquests quatre compositors, junt amb Alfvén, Berwald, Ciurlionis, Garth Kalliwoda, Pierné o Schmidt, entre altres, suposen una satisfactòria inclusió.

L’autor afirma en el pròleg que ha “pretès explicar aquesta petita -però no menys important- part de la història de la música que en un o altre sentit ha quedat oblidada”. I afegeix que la seva voluntat ha estat la de “reflectir la naturalesa de la música clàssica”. La contraargumentació pertinent derivaria en un assaig estètic difús: ni tant petita, encara que sí important, ni tan propera a la naturalesa de la música clàssica ja que aquesta no es pot reflectir per un grapat de compositors oblidats i alguna obra.

L’edició és correcta, estàndard i utilitària amb lletra còmodament llegible i disseny auster i eficaç. Insisteixo: agraït, voluntariós però obsolet i estèril amb aquest enfocament. A més, avui dia s’està coent un llibre en espanyol i en forma d’assaig sobre alguns d’aquests compositors poc freqüents que serà tractat de manera divulgativa. Oferirà informacions molt més amples tant del seu esdevenir bibliogràfic, del seu context històric i musical, un comentari de les seves principals composicions i, fins i tot, la recensió de part de la seva discografia.

Albert Ferrer Flamarich