Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Auf Naxos: suite de novetats (II)

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Naxos

Naxos és una de les principals discogràfiques mundials amb un catàleg que va saber apostar per tot el repertori, amb intèrprets solvents tot i que allunyats de l’estrellat mediàtic i jugant amb un sistema de producció empresarial deslocalitzat. Tot això li va servir per a rebentar el negoci del disc tal i com va indicar un reconegut crític internacional. No obstant, avui en dia és l’únic gran segell amb un tiratge de novetats mensuals amplíssim (segells com CPO, també molt actiu, no sobrepassa la desena mensual. Les seves aportacions abracen tots els gèneres de la música culta i quasi tots els períodes.

L’obra per a banda de Grainger

Entre les incomptables recuperacions patrimonials i primeres gravacions de Naxos cal afegir la de l’australià Percy Grainger (1882-1961) amb el primer volum de la seva obra per a banda (Naxos 8.573679 DDD 68 minuts). Es tracta d’una música entretinguda, jovial, fresca, molt lliure, amb pinzellades de fantasia i que estilitza els moments de patxanga, si n’hi ha. La imaginació de Grainger va deixar composicions més aviat curtes, però fascinants i molt boniques com la Bell Piece sobre un tema de Dowland. En general, domina l’elegància i el sentit de l’orgànic en un discurs que, en general, de música lleugera té molt menys del que sembla. Hi ha molt sentit del color, amb alguns tocs exòtics, en una escriptura que, de vegades, voreja l’organístic i que reuneix explícitament determinats instruments per a destacar-los a solo (saxo, una marimba, un orgue Hammond, campanes). D’aquesta manera reforça el conjunt amb unes combinacions que, sobre el paper, resulten qüestionables però esdevenen encertadíssimes en la interpretació. Sense perdre la seva pròpia personalitat, juga amb sonoritats que recorden a Holst, Delius i Janaceck, com a la fi de la Marching Song of Democracy (molt proper a la fanfara de la Sinfonietta del compositor txec). Aquestes es barregen amb ritmes de folk-music i fox-trot; i amb transcripcions d’autors com Gossens, Fauré, Franck, Lawes o Bach amb la coral “O Mensch bewein dein’ Sünde gross”.

El disc presenta la qualitat mitjana de Naxos, sempre atent a formacions i músics que sense un gran nom a escala internacional demostren ofici i talent. The Royal Norwegian Navy Band i Bjarte Engeset són alguns d’ells. De fet, la seva interpretació i investigació musicològica hauria de tenir algun premi. Sens dubte, és un disc exquisit i sorprenent. A més el director signa unes excepcionals notes de carpeta també com a estudiós del compositor australià.

Un dels Miserere de Mayr

Naxos també està recuperant l’obra religiosa de Johan Simón Mayr (1763-1845) amb les primeres gravacions mundials de dues composicions de data imprecisa però que s’estimen cap al voltant de l’ any 1803 pel que fa al Miserere i el 1800 per les Lletanies Lauretanas. Ambdues, per cert, en sol menor, solistes, cor i orquestra i la darrera citada caracteritzada per un marcat caràcter responsorial, un “Kyrie eleison” inicial, una secció central en mode major i un “Agnus Dei” conclusiu. El Miserere en sol menor és l’únic dels de Mayr conegut fins avui que manté totes les seccions. Destaca per la seva acurada orquestració amb significatius solos de fustes molt a la tradició germànica -especialment de l’oboè- i referències a Mozart en les seves combinacions i en el tipus de diàleg amb les particel·les de cant. Cal fixar-se en la cita del “O Isis und Isiris” de Sarastro de Die Zauberflöte al final d’ “Asperges”. Predomina la melodia acompanyada amb puntuals incisos polifònics com la fuga de “Tunc acceptabis”. Per la seva banda el “Benigne fac” compta amb els obligats de corn anglès, la trompa i el tenor solista. Aquest és un dels números dividit en dues parts contrastants –una lenta i l’altra ràpida- com el “Tibi soli”, el caràcter virtuosístic del qual  remet a girs operístics i és encapçalat per l’oboè i la soprano. En aquest sentit cal destacar que en la seva estructura els versicles individuals tendeixen a establir-se com àries o cors. Hi ha diversos tipus d’àries. Les esmentades en dues parts; les escrites en un sol moviment com el líric “Amplius” cantada pel tenor; i les tripartides amb una secció central lenta com el “Docebo”.

Es tracta d’una versió cuidada estilísticament amb solistes majoritàriament coneguts en l’àmbit germànic: Members of the Bavarian State Opera Chorus, Simon Mayr Chorus, Concerto de Bassus i els I virtuosi italiani que, tant en les individualitats com en el conjunt, ofereixen professionalitat sota la batuta de Frank Hauk, motor de les diferents recuperacions de la música religiosa de Mayr amb què en els darrers anys Naxos ha ampliat el seu catàleg.

Beethoven per a fustes

La major part de les obres per a instruments de vent de Beethoven es remunten als seus primers anys de composició a Bonn. Es tracta de música amb caràcter d’entreteniment pertanyent al gènere de la Hausmusik, la majoria fora del catàleg oficial. És a dir, sense número d’Opus, i agrupades en el WoO (Werke Ohne Opus). Dedicades a músics amateurs, és un repertori que va tenir una certa fama en el París de principis del segle XIX gràcies a les xarxes comercials dels editors.

Beethoven ofereix el seu tarannà més lleuger, on tendeix a defugir tons dramàtics, massa retòrics o d’un virtuosisme exacerbat com en el Duo per a flautes WoO 26 o els tres Duos per a flautes i fagot WoO 27. Són peces que juguen amb sonoritats íntimes, fresques, amb preeminència de la melodia, allunyades de rareses, en tonalitat major i desplegant les afectivitats clàssiques. Els primers moviments del WoO 27 són deutors de la forma sonata mentre que el segon de la Núm. 3 és un tema amb variacions. A aquestes quatre obres, s’afegeix la Serenata per a flauta, violí i viola Op. 25 composta entre 1795 i 1797, enllestida el 1801. Es tracta d’un dels pocs exemples de serenata divuitesca de Beethoven com ho mostra l’estilitzada marxa inicial o el haydnià minuet.

Kazunori Seo, a la flauta, brinda una interpretació idiomàtica, estàndard i convincent d’una obra que pren el seu instrument com a protagonista davant del tradicional violí, amb el que dialoga i interacciona equilibradament gràcies a la prestació d’Asuka Sezaki i amb la viola de Koichi Komine. Es pot destacar l’ excitada coda de l’últim moviment o la tercera variació de l’Andante amb variazioni, és a dir el quart moviment d’aquesta serenat, pel seductor cant de la viola puntejat per la flauta. Patrick Gallois i Mitsuo Kodama també mostren la seva professionalitat en els WoO 26 i WoO 27. Amb aquest compacte, el primer de la sèrie, Naxos (Ref.: 8.573569 DDD 72 minuts) sumarà una altra integral a les que ja existeixen a DG i a CPO, al marge d’altres gravacions puntuals per altres segells.

Lajtha: darreres simfonies

Naxos segueix reeditant l’integral del compositor hongarès Laszlo Lajtha (1982-1963) comercialitzada a la dècada dels 90 pel segell Marco Polo. Aquest cop (Naxos 8.573648 DDD 65 minuts), hi figuren les dues últimes simfonies, la Núm.8 Opus 66 de 1961 i la Núm. 9 Op 67 de 1961, excel·lentment gravades per la Pécs Symphony Orchestra dirigida per Nicolás Pasquet. L’edició segueix la línia recurrent del segell i conté bones notes de carpeta signades per Emöke Solymosi Tari.

Com la Cinquena i la Sisena simfonies, són dues obres molt diferents entre elles. A la Vuitena, una de les poques simfonies en quatre moviments del compositor, domina el sentit del humor i del color –especialment en els dos primers moviments- en una obra que vessa imaginació i fantasia. Ajuda a això, la presencia de l’arpa, la celesta i el xilofon en una combinació tímbrica que cerca efectes eteris sobre els divisi en trèmols de les cordes. Una tècnica què amb gran varietat repeteix en el segon moviment, iniciat amb una de les seves clàssiques intervencions del saxòfon, atorgant un altre caire. És una obra influïda per l’estètica francesa i Vaughan Williams més que per la línia centreeuropea, amb girs que recorden partitures cinematogràfiques. Els ressons de Xostakóvitx,  tant presents en simfonies precedents o a la Novena, aquí es redueixen. El tercer moviment, indicat com Très agitée et toujours angoissé, és un continu formigueig de la corda que enfosqueix el discurs sent el més ric i contrastant en tots els paràmetres: el vertader centre de l’obra després dels dos inicials, especialment el primer a la manera d’introducció. Després d’ell, el Violent et tourmenté quart moviment, amb cites dissimulades a  la Marxa Rákóczy, comparteix el clima de tragèdia en una simfonia que va de la llum i el plàcid a la tragèdia i a una dansa de la mort.

La seva última simfonia, estrenada el maig de 1963, dos mesos abans de la mort del compositor, es divideix en tres moviments i utilitza de nou un llenguatge agressiu, amb nombroses dissonàncies i un complex treball rítmic com en el últim moviment. Aquesta torna a ser una simfonia molt ben escrita, amb ofici i que presenta girs recurrents del compositor. Alguns dels més obvis són els habituals passatges solistes per saxo, clarinet baix o la viola, instruments molt apreciats pel compositor com es reafirma en el moviment inicial. I també la flauta, amb un altre destacat solo en el Lent, com ja va fer a la Simfonia nº 6, proporcionant un respir a una simfonia que evoluciona orgànicament sense un contrast acusat de seccions. En aquest sentit, Lajtha demostra la seva gran capacitat per la creació de musiques nocturnes i oníriques. Sens dubte, en això va ser un dels millors mestres del segle XX. 

Albert Ferrer Flamarich