Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

El Rèquiem de Juncà

Classificació temàtica: Sense classificar

Juncà: Missa de Rèquiem.

Laia Frigolé, soprano. Òscar Bonany, contratenor. David Hernández, tenor. Pau Bordas, baix. Música Antiga de Girona. Albert Bosch, director musical.

Música Antiga de Girona DDD 54 minuts.

Musica Antiga de Girona

Nascut a Sabadell l’any 1742, Francesc Juncà va ser escolanet de Montserrat i segon mestre de capella de Santa Maria del Mar a Barcelona. Amb 32 anys, a principis de 1774, va superar les oposicions com a mestre de capella a Girona i cinc mesos després estrenava un Rèquiem pels funerals del bisbe de la ciutat entre 1756 i 1774, Manuel Antonio de Palmero y Rallo (1706-1774), que va edificar la casa de Misericòrdia de Girona, a més de ser partidari de l’expulsió dels jesuïtes. Ell és qui apareix en el retrat de la portada del disc.

Aquesta Missa de difunts segueix l’estètica galant i defuig les complexitats del barroc, tant en la forma com en la ornamentació. Empra melodies segons els principis compositius de contrast i divergència, en un estil pròxim al Classicisme vienès o parisenc en la concepció més instrumental que vocal. No obstant, les introduccions orquestrals a cada número són els únics passatges on les veus no assumeixen protagonisme. Aquestes interaccionen amb el cor, a solo, com a duo, en trios, apostant clarament per un tarannà de celebració, influït per la tendència del segle XVIII a construir Kyrie i Agnus Dei brillants i –suposadament- inadequats a l’ofici religiós pel seu caràcter imponent i brillant. El Christie, força ornamentat i amb un clar pes dels solistes vocals seria un exemple, mentre que el Lacrimosa és un dels números més bonics de l’obra. La seqüència central (Dies Irae, Rex Tremendae, Confutatis maledictis i Lacrimosa dies illa) agrupa els versicles com a números tancats: es percep al Dies Irae iniciat pel cor, seguit per les trompes acompanyant al contratenor en el “Tuba mirum”, per la soprano en el “Quantus tremor” concebut com a arieta, el “Mors stupebit” com a breu duet entre la soprano i el contratenor, o el “Liber Scriptus” cantat pel quartet vocal. Per cert, la partitura prescindeix de fagots i timbales.

Com indiquen les excel·lents notes de carpeta –sense signar-, era tradició que els funerals solemnes fossin interpretats tant per la capella de música com pel cor de canonges. Per aquesta raó i perquè aquests últims cantaven seguint els models del gregorià s’han inclòs l’ Hostias et praeces de Jaume Balius (?-1822), successor de Juncà, i el Benedictus de Domènec Arquimbau (1760-1829), successor de Balius que és un ària per a baix. S’hi ha afegit el Libera me, que no empra instruments de vent i que suposadament també es va cantar en el funeral de Palmero, l’autoria del qual és anònima tot i seguir recursos i solucions corresponents a l’estil de Gònima, aleshores recentment jubilat de la catedral de Girona.

Sota la direcció musical d’Albert Bosch, la interpretació del conjunt Música Antiga de Girona és idiomàtica i fluida a partir de criteris i instruments historicistes. Es beneficia d’una captació sonora qualitativa que permet escoltar fàcilment les veus solistes amb una dicció i afinació plausibles, arrodonint aquest primer enregistrament mundial d’un compositor escassament estudiat i molt menys interpretat. L’edició també resulta satisfactòria tot i no pertànyer al catàleg de cap discogràfica catalana destacada: va comptar amb suport institucional i conté el llibret en tres idiomes (català, castellà i anglès) i text litúrgic.

Albert Ferrer Flamarich