Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Les Goyescas de José Menor

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental

Granados: Goyescas, Crepúsculo, Jácara, Reviere-Improvisation, Intermezzo, El pelele.

José Menor, piano.

IBS Classical IBS 82017 DDD 2016 77:10 minuts.

IBS Classical

El bienni commemoratiu sobre Enrique Granados (1867-1916) ha afavorit l’edició de títols bibliogràfics, celebració de concerts, jornades d’estudi i, naturalment, llançaments discogràfics  que han recuperat obres en primeres gravacions mundials. Una de les figures que ha contribuït a l’expansió d’aquest projecte en sales de concert de tot el món ha estat el sabadellenc José Menor, qualificat com “un dels pianistes espanyols més reconeguts de la seva generació” pel The Daily Telegraph. La seva gira “in progress” l’ha portat des de la seva Lleida natal a llocs tan llunyans com Xipre (Pharos Arts Fundation), Alemanya, Xina, Brussel·les, Londres, Palm Beach a Florida, Lugano (Festival Progetto Martha Argerich) i Nova York, primer al Di Menna Arts Center i després al Carnegie Hall. Sempre amb gran èxit de públic i crítica.

El programa que més vegades ha defensat, “Granados i Goya: un món d’amor i mort”,inclou totes les obres per a piano inspirades en el pintor aragonès. Per exemple, Reverie que Granados va compondre a Nova York durant el període d’assajos de la òpera Goyescas, gravada i transcrita a partir del rollo de la pianola. Es tracta d’una improvisació sobre una altra, un esbós, titulat Crepúsculo. Jácara també és una obra independent que anticipa el tema del Epíleg de Goyescas (que apareix per primera vegada a Coloquio en la reja de la suite), i també una melodia en què el compositor es va basar després pel tema de l’ Intermezzo. Precisament aquest és el repertori que Menor ha gravat pel segell IBS Classical. Un fet que suposa un hit per la compilació, per la primera gravació mundial de l’esmentada Crepúsculo i per ser una de les versions més singulars de tota la discografia de les dues suites Goyescas.                   

Certament no sobren les referències discogràfiques d’aquesta obra mestra del piano espanyol i cim inesgotable del pianisme universal, com també ho és la Iberia d’Albéniz. No obstant i tot i la escassetat numèrica, la majoria de les versions són dignes d’excel·lència, quant no, d’una qualitat excepcional. José Menor demostra en aquesta gravació maduresa, integritat i un treball profund d’investigació basat en un innegable sentit d’unitat estilística i conceptual. Des dels primers compassos defineix el caràcter de les obres amb una lectura musculosa i amb abundant polpa sonora en tot l’espectre de sonoritat. No aposta per l’alè poètic d’un Achúcarro ni busca l‘autoritat radiant de Larrocha o Sabater. Menor construeix un univers ric i complex, amb convicció i una plausible sinceritat en la seva pròpia execució sense deixar d’imbuir-se dels grans mestres. L’amalgama de sensibilitat melancolia, elegància i espontaneïtat afirmada en una tècnica pura, refinada, al servei d’una distingida serenitat maridada d’explosions passionals.

Amb tot això recrea contrastos a tots els nivells: acords oberts, tempi lleugerament més extensos que altres versions, arcs melòdics amples en un suggerent joc de densitats, una personal distribució del pes de les veus en les trames texturals, agilitat en les octaves, elegants sfumature i una pulsació variada de gran llibertat com en El fandango del candil, el vigor scherzant del qual neix d’un bon balanç entre estimulació i impuls i control. També recorre a una estilització d’algunes danses que freguen la deconstrucció com a la jota inicial de Los requiebros, o en la magnifica elaboració contrapuntística de la cançó folklòrica valenciana de Quejas, o la Maja i el ruiseñor. Sap aconseguir petits efectes amb un toc apassionat subtilment rapsòdic que allunya el seu Granados de les tipificacions marshallianes. Com el mateix José Menor exposa a les notes de carpeta, es pren llibertats que disten de les partitures editades i inclou canvis d’acords que donen una visió estructural i dramatúrgica amb diferències molt significatives. Una d’elles ens remet a la modernitat. Altres, a un espectre molt més proper del que és habitual respecte a Liszt i Schumann, eternes ombres perllongades en la música pianística del compositor català.

Per altra banda, quan el phatos és evident en la partitura, no el força. L’exposa amb naturalitat (com a Intermezzo), a l’hora que dota de sentit les repeticions i modulacions atorgant la necessària qualitat expressiva (les coples de Los requiebros) i genera suspens en passatges com la coda de Quejas, o La maja y el ruiseñor. Alhora, també aposta pel drama gràcies a arcs sonors fantàstics recreats amb una articulació nítida, un fraseig expansiu però sotmès a jocs de tensió, ja sigui per inflexions dinàmiques o per accents rítmics. Un exemple clar són els contratemps marcats en el Epílogo o el ferm sentit del color i l’intimisme al final de Los requiebros.

A més, es tracta d’una interpretació que vivifica el que Luca Chiantore va definir com autèntic protagonista d’aquesta obra més enllà de qualsevol dificultat tècnica. És a dir, la improvisació. En aquest sentit, les Goyescas de José Menor transpiren una fluïdesa, espontaneïtat i organicitat que rememoren una de les vessants on Granados va destacar com un del últims epígons d’aquesta gloriosa tradició -des de Bach a Liszt-, en una època en què s’estava esgotant en favor de la partitura escrita i la creixent veneració cap a les obres del passat. Sens dubte, es tracta d’un disc per gaudir i una de les millors referències d’aquesta obra i de tota la discografia sobre Granados, especialment en ocasió del bienni commemoratiu. És una gravació que deixa al oient motivat i satisfet per la seva capacitat d’unir l’essència wagneriana, la música de saló i la música popular espanyola com cap altra obra a la història. 

Amb una excel·lent captació sonora, l’edició segueix els paràmetres d’elegància i qualitat del segell. En format de dijipack, compta amb unes superbes notes de carpeta del mateix Menor a partir d’uns articles publicats internacionalment (a l’European Piano Teachers Association Magazine el gener de 2017; revisat posteriorment per a la britànica Musical Opinion). En aquests articles incideix en la innovació de Granados més en el terreny formal que en el pianístic, i les errades de les edicions oficials de la partitura on les alteracions més significatives rauen en l’harmonia. Per aquesta raó, ressalta la influència wagneriana i l’ús de leit-motive, la unitat narrativa musical sense descripció d’imatges, però especialment en la deformació tonal i el profús cromatisme en una analogia entre els acords de Tristán e Isolda i l’Epílogo per la comú suspensió tonal. En resum i insisteixo, es tracta d’una altra referència innegable amb moltes particularitats que garanteix que José Menor i el jove segell IBS Classical puguin estar en els millors discs mundial d’aquest 2017. 

Albert Ferrer Flamarich