Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Suite discogrāfica catalana pel 2017 (IV)

Classificació temàtica: Sense classificar

Columna Música

En el repàs habitual a la discografia catalana de música clàssica Columna Música assumeix el protagonisme amb tres novetats de gran qualitat interpretativa i interès patrimonial.

 

Josep Fuster: la idiosincràcia del clarinet

 

El clarinetista i pedagog Josep Fuster sempre ha cregut en la difusió de la música més enllà de les sales de concert. Per aquest motiu, les dues darreres dècades ha enregistrat una quinzena de discs compactes amb un repertori variat, molts d’ells editats per Columna Música (1CM0363 DDD 78 min). Ara hi afegit un treball igualment personal, diferent, versàtils i que explora estètiques del segle XX i XXI. El repertori amalgama un mosaic proper al virtuosisme, exigent, no exempta de bellesa en graus diversos. Sis de les catorze composicions aplegades són primers enregistraments mundials (Brotons, Rodríguez Picó, Niblock, Olm, Messeguer i Pascual). D’entre elles, les d’Olm, Rodríguez Picó, Messeguer i Pascual són dedicades al clarinetista; i les dels tres darrers citats neixen com a encàrrec. A més, en les Chansons Innocentes de Rodríguez Picó, Josep Fuster assumeix el repte d’enregistrar-se a si mateix interpretant una partitura pensada per a dos clarinets. Quelcom que exigeix una absoluta precisió en el ritme i el fraseig per tal que les dues particel·les se superposin adientment en la mescla final.

Com a intèrpret, el domini tècnic de Fuster destaca per la densitat del so, compacta, fonamentada en un fiato extraordinari que li permet frasejar amb naturalitat. Aquesta naturalitat evidencia un personalíssim sentit del color i un fraseig expressiu amb algunes inflexions sobtades, mai violentes, sempre tenyides d’un vel de sensualitat que el fan exemplar en els repertoris clàssic, romàntic i contemporani. Destaca igualment per la varietat i pulcritud d’atacs, especialment perceptibles en les pauses i silencis, sempre dotats d’alt valor musical amb una increïble deliqüescència i un magistral domini de les sfumature i smorzature. Fuster és un músic que, com els més grans, transforma el virtuosisme en emoció i la dificultat en expressió, fins i tot en discs heterogenis com el present però homogenis en l’excel·lència dels resultats.

Les cantigues d’un rei culte

 

En segon lloc, Columna Música ha afegit un nou treball d’Antoni Rossell i el seu conjunt G. Courtly Music Consort (1CM0362 DDD 2CD. 125 min.) a partir de les cantigues de Santa Maria del monarca Alfons X “El savi”. Es tracta d’una recreació que ambienta textos literaris, religiosos i històrics recitats i cantats del context cultural de la cort del rei en llengua hebrea, gallega, àrab i castellà. En aquest darrer cas hi ha dues mostres del mateix Alfons X. Els criteris interpretatius s’han basat en transcripcions arqueològiques supervisades per intèrprets i especialistes de diferents països i universitats. En conseqüència, s’ha cercat un balanç unitari sobre qüestions epistemològiques discutides en aquest repertori com són el tractament rítmic i melòdic, la pronunciació, la preeminència melòdica i l’afegit de sons ambientals amb intenció intertextual com explica el mateix Antoni Rossell a les notes de carpeta. La recreació és elegant amb una dicció molt clara tant de les veus solistes com en els cors, i l’audició transmet una bellesa serena de cert caire ascètic. Pel seguiment dels textos en català i anglès cal consultar la web del segell.

Obra vocal de Guinjoan

La mateixa discogràfica ha nodrit el llegat de Joan Guinjoan (Riudoms, 1931) amb l’enregistrament de la seva obra vocal que se s’afegeix a la desena de títols editats els darrers quinze anys (1CM0365 DDD 66 min). Les obres aplegades van ser enregistrades durant el concert celebrat el 28 de novembre de 2011 que responia als actes d’homenatge al 80è. aniversari del compositor. S’hi apleguen vuit composicions que cobreixen un ventall cronològic de tres dècades des del Cant espiritual indi (1964) fins On són, oh mar, els déus i llurs imatges (1993), ambdues per a soprano i piano. La primera, per cert, amb el mateix compositor al teclat, és una obra enigmàtica i expressionista servida pel refinament estilístic i magnífica dicció de la soprano sabadellenca María Hinojosa. Com ella, el baríton Joan Martín Royo exhibeix domini de la tensió en la línia vocal a Tríptic de Setmana Santa sobre text d’Espriu (1973) i els extractes de l’òpera Gaudí.

 

En conjunt són peces difícils des de molts paràmetres musicals en un repte interpretatiu acomplert amb inqüestionable professionalitat i clara aposta per la intel·ligibilitat del text. Des del recolliment a l’exuberància, hi ha oscil·lacions microtonals i una diversitat de procediments compositius i assimilació de llenguatges partícip del polièdric univers sonor guinjoanià que amalgama heterogeneïtat i un sentit unitari per la via de l’organicitat. Requereixen una amplitud de recursos vocals en una escriptura que va de l’sprechstimme a l’emissió a boca tancada, passant pel contrast de registres amb arriscats salts intervàl·lics, vocalises i figuracions melismàtiques, xiuxiueigs i crits com eixos de la recerca expressiva i tímbrica de la veu. Aquesta és una característica fonamental entre els diversos paràmetres sobre els que es basa el llenguatge compositiu de Guinjoan. En aquests sentit en són una síntesi reveladora les dues obres que clouen el compacte. D’una banda, El diari (1977), sobre un sarcàstic text de Josep Maria Espinàs que compta amb la participació d’un conjunt instrumental de l’Esmuc dirigit per Xavier Puig i els dos solistes vocals citats; i, de l’altra, Acta est fabula, encàrrec de la ONE (Orquesta Nacional de España), servida per un enregistrament del mateix any de l’estrena, 1975, amb Anna Ricci com a soprano sota la direcció de José Ramon Encinar.

 

L’edició presenta amb convincents notes de carpeta de Diego Civilotti, bona captació de so i una portada que manté l’estètica de quadres abstractes emprada a la integral per a piano del mateix compositor a càrrec del sabadellenc José Menor. No s’han inclòs els cantables en una tendència cada vegada més estesa entre algunes discogràfiques, adreçant al melòman a cercar-los a la web del segell. El que s’estalvia en cost de producció es perd en facilitats pel consumidor. 

Albert Ferrer Flamarich