Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

L'obra orquestral de Kalliwoda

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Kalliwoda: Simfonia 1, Concert per a violí i orquestra Núm. 1 en Mi bemoll Op. 15, Introducció i variacions per a clarinet i orquestra en Si bemoll Op. 128.

Daniel Sepec, violí. Pierre-André Taillard, clarinet. Hofkapelle Stuttgart. Frieder Bernius, director.

CARUS 83289 DDD 57:10

Carus

Johann Wenzel Kalliwoda (1801-1866) pertany a la categoria d’aquells compositors “desconeguts redescobribles”. Violinista, director d’orquestra i compositor, originari de Praga, fins als anys 30 del segle XX era present en moltes societats corals germàniques gràcies al seu Das Deutsche lied (“Wenn sich der Geist auf Andachtsschwingen”). Autor d’un important llegat instrumental, va gaudir d’un considerable reconeixement durant els primers anys del segle XIX tot i que avui en dia només se’l recorda per ser autor de set simfonies datades entre el 1825 i el 1840 i admirades per Schumann en uns cànons hereus de l’escola vienesa i –posteriorment- l’escola de Leipzig, però que van obrir camí al simfonisme romàntic txec a través d’ una certa llibertat formal combinada amb tocs populars, ritmes marcats, amplis desenvolupaments harmònics i fanfares.

El seu llenguatge no té gaire a envejar a contemporanis reexhumats darrerament pel mercat discogràfic com Romberg, Vogler, Fesca o,en alguns aspectes, Danzi. D’estètica molt pròpia del Classicisme amanida amb pinzellades d’un atrevit i incipient Romanticisme i l’ombra inevitable de Beethoven, part de la seva obra va ser gestada per a una cort de província com a mestre de capella. Un fet que va dificultar-ne la difusió tot i la suggerent evolució que, en les dècades finals de la seva vida, el va atansar a uns girs que semblen anunciar la immensitat d’un Brahms. 

El programa inclòs per Carus en aquest enregistrament, datat de gener de 2013 i febrer de 2014, permet avaluar la fermesa i mestratge d’un Kalliwoda encara molt acadèmic, tot i certa llibertat creativa fàcilment perceptible en nombrosos compatriotes seus i altres compositors eslaus. Ho demostra el treball melòdic i el tractament dels vents amb la base harmònica de les cordes i la Introducció i variacions per a clarinet i orquestra Op. 128. Originalment de 1844 per a piano a quatre mans i expertament reelaborada per a clarinet i orquestra, s’inscriu en l’herència del biedermeier amb una escriptura propera al virtuosisme operístic, que explota la qualitat protagonista del clarinet, instrument més apreciat en l’àmbit txec que l’oboè. Pierre-André Taillard borda la pàgina amb matisos i atacs pulcres, una línia de fraseig elegant i inflexions de tempi.       

Com a violinista, Kalliwoda pertany a una generació posterior a Louis Spohr i Pierre Rode, compositors que va interpretar com a concertista i que va superar en vitalitat i treball melòdic en pàgines com el Concertino per a violí i orquestra estrenat pel propi Kalliwoda com a solista l’any 1829 a Leipzig. Per la seva petita escala i estructurats com un sol moviment en tres trams i amb notable diversitat temàtica, juga amb la forma sonata i s’inicia amb quatre cops de timbala (recordant els sis amb què comença el de Beethoven?). La línia de solo és elegant, amb passatges “cantabile” en mode menor a la secció central i jovialitat al rondó, com assumeix Daniel Sepec com a solista. L’obra s’agermana a pàgines semblants en duració i escriptura per a diversos instruments solistes que no s’han de confondre amb el més ambiciós –i únic- concert de Kalliwoda: el seu Opus 9 per a violí i orquestra.

Finalment, la Simfonia núm.1 (1825) és l’obra més ambiciosa de les aplegades. Es basa en un diatonisme bensonant, afable, en un repartiment de les funcions de les famílies instrumentals força habitual a l’època i una fuga al quart moviment. Destaca el tema inicial del segon moviment desplegat en notes llargues en legato i que recorda el moviment lent de la Simfonia 40 de Mozart. També sorprèn el motiu principal en entrada fugada de les cordes de l’scherzo, de sospitosa semblança i precedent amb el tema principal del també scherzo de la Simfonia núm. 4 Op. 120 de Schumann, composta setze anys després.

En resum, es tracta d’un disc que esdevindrà interessant però no revelador a melòmans i, en concret, als exploradors del romanticisme. Més suggerents són les seves Simfonies núm. 2 i núm. 4 –aquesta darrera va fascinar a Robert Schumann, aleshores crític de la Neue Zeitschrift für Musik de Leipzig quan es va estrenar allà el 1835-. La interpretació de la Hofkapelle d’Stuttgart amb Frieder Bernius al capdavant despunta correcció i professionalitat per a una audició aproximativa i agradable, però resulta menys vibrant, contrastant i impulsiva que les de Michael Alexander Willens amb la Kölner Akademie en la integral que el segell CPO ha de concloure fa anys. Aquesta discogràfica alemanya és una de les diverses que ha contribuït a difondre el llegat de Kalliwoda les darreres dues dècades, juntament amb MDG, Orfeo o Calliope i formacions com el Talich Quartet. 

Albert Ferrer Flamarich