Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Estudios musicales del Clasicismo III de l'Editorial Arpegio

Classificació temàtica: Sense classificar

Estudios musicales del Clasicismo vol. III.

Germán Labrador (coordinador).

Editorial Arpegio, 2016. 224 pàgs.

ISBN: 978-84-15798-22-4.

 

Editorial Arpegio

En els darrers anys el nombre d’edicions bibliogràfiques a partir de comunicacions i ponències ha crescut considerablement davant la bibliografia merament divulgativa que, tot i ser activa, té una sortida comercial cada vegada més limitada. En part es deu a la reincidència i saturació d’un sector que a Espanya presenta moltes llacunes tot i els lloables intents de grans editorials que, amb algunes excepcions, no han sabut apostar per un ventall minoritari però no menys necessari.

Aquestes publicacions específiques indiquen un creixent nivell de la investigació musicològica espanyola durant els darrers lustres. Un desenvolupament que ha estat i és partícip d’una normalització acadèmica (lluny encara del nivell mitjà europeu) que ha buscat sortida editorial en els petits i mitjans segells, així com en noves marques, molt sovint lliures de pretensions comercials. Aquest és el cas de la jove Editorial Arpegio, vinculada a l’Asociación Boccherini, que destina el beneficis de les seves vendes a la reinversió en nous projectes al marge d’estàndards estrictament comercials.

Entre les diferents branques del seu catàleg presenta una línia musical que en els darrers anys ha possibilitat editar títols fonamentals, com La música ilustrada de los jesuitas expulsos d’Antonio Gallego, i altres, com el Legado Beethoven de Isidre Magriñà en l’edició crítica de Jaime Tortella, comercialment inviables en qualsevol segell sense un finançament privat o un projecte de micromecenatge. Tanmateix el 2014 va iniciar una sèrie dedicada al Classicisme que, amb el present volum, arriba al seu tercer compendi després d’un dedicat monogràficament a la dansa i el ballet a Espanya a finals del segle XVIII[1] i començaments del XIX i un altre que combina diferents aspectes de l’obra i marc espanyol de Boccherini[2].

En aquest tercer volum dels Estudios Musicales del Clasicismo s’inclouen set assaigs diversos que pertanyen als àmbits de la música d’església, de cambra i de teatre, tant dins com fora d’Espanya. Es tracta d’una miscel·lània molt específica amb alguns capítols de gran interès i profunditat però clarament dirigits cap a especialistes i investigadors. És el cas de la ponència on Marco Mangani aplica metafòricament el concepte matemàtic de metallenguatge a les solucions formals, sorprenents i imaginatives de Boccherini. Mangani comença amb la noció de llenguatge que té la comesa de descobrir un altre llenguatge en una proposta que juga amb plantejaments semiòtics i semiològics tan suggerents com abstractes pel melòman comú: especialment quan l’eix conceptual rau en el llenguatge isomorf, entès com un llenguatge descriptor i que formula les seves pròpies afirmacions de la mateixa forma que el llenguatge descrit. Com marc teòric, intuïtiu i transversal, és brillant, d’una innegable erudició. No obstant, desconcerta la referència explícita al sainet La despedida amb text de Ramón de la Cruz i música de Pablo Esteve, estrenada el 1781, com a exemple estructural sent Boccherini l’objectiu del text i sense desenvolupar un paral·lelisme entre ambdós. Tot i això, vincula l’ esmentat sainet com a procediment matriu conceptual d’aquest metallenguatge en un d’audàcia teòrica (el mateix Mangani reconeix les seves limitacions i la necessitat d’aprofundir-la). Amb el seu anàlisi il·lustrat amb fragments de partitures obre perspectives i matisos de gran valor.

Al segon capítol Felipe López proposa un estudi per a determinar la seqüència i primacia cronològica dels materials conservats de diferents tonadilles escèniques de Misón, Laserna i Esteve a partir dels documents conservats a la Biblioteca Histórica Municipal de Madrid i del Conservatorio de Madrid (amb la incursió del Legado Barbieri). Amb una estructura acadèmica ben traçada, els quadres sinòptics i les taules adientment comentades sintetitzen les particularitats de les còpies i els manuscrits de les partitures després de l’apropament històric en l’esdevenir d’aquesta documentació. El segueix l’estudi de Tony Cabo que recupera i comenta la breu autobiografia del compositor alemany Johann Peter Kellner (1705-72) publicada en l’Historisch-Kritische Beyträge zu Aufnahme de Musik (Articles historico-crítics sobre la recepció de la música) que era un diari de crítica i divulgació musical berlinès a càrrec del músic, crític i periodista Friedrich Wilhelm Marpurg (1718-95). Té la peculiaritat de ser una de les poques autobiografies de músics publicades a l’època. A més reflecteix puntualment la dimensió i fama de dos il·lustres contemporanis com Bach i Haendel, que Kellner esmenta amb admiració.

D’altra banda i en italià, Carmela Bongiovanni desvela que uns quartets per a cordes de Nicolò Jommelli conservats a la Biblioteca del Conservatori de Gènova són arranjaments de tres melodrames del mateix Jommelli (Armida abbandonatta, Demofoonte i Ifigenia in Tauride). En aquests la part del violoncel correspon a la particel·la vocal de determinades àries reduïdes per a quartet, dins d’una via comercial de difusió de les òperes vinculada amb la hausmusik. En el mateix idioma, Matteo Giuggioli firma una de les aportacions més brillants i denses del sumari en analitzar el Quintet Op. 11 nº 6 “L’uccielliera” des de la representació musical i l’ influx pseudo-programàtic imbuït per l’afició de l’Infant don Luis a l’ornitologia. El seu estudi comença amb un anàlisi musicològic que inclou elements formals i semiològics per apel·lar al metallenguatge isomòrfic del que Marco Mangani parla al primer assaig del llibre. També s’han inclòs il·lustratius fragments de la partitura.

Prèviament en la cinquena ponència Maria Luisa Navarro Pascual exposa el contingut de tres memorials que els músics instrumentistes de la Real Capilla de Madrid van dirigir el 1793 al Patriarca de les Índies Occidentals i, posteriorment, al rei Carlos IV. En les diferents missives aborden la precària situació econòmica i la baixa consideració dels qui no posseïen Beneficis i Pensions Eclesiàstiques com sí ho feien individus d’altres classes. En els memorials es planteja la necessitat d’un sou digne les dades del qual es mostren en taules que comparen l’evolució dels jornals durant la segona meitat del segle XVIII. A aquest meritori esforç d’especificació econòmica d’època li manca el cost mitjà de la vida. Això permetria avaluar amb més precisió les dificultats de subsistència d’uns musics que varen començar la confrontació amb una demanda però varen acabar per dividir-se en dos bàndols enfrontats: el dels músics instrumentals i el dels vocals. Cadascú, per descomptat, amb un argumentari encertat però estèril davant la decadència econòmica generalitzada de la monarquia borbònica. Per últim Gustavo Sánchez es centra en l’activitat musical de L’Escorial en presència de la família reial de Carlos IV. Ho fa considerant una documentació existent molt parcial i que es celebraven acadèmies i concerts. És gràcies a la relació epistolar entre un dels monjos, el pare Juan de Cuenca i el comte Pedro Rodríguez de Campoamor, que concreta algunes activitats i participacions d’un tema pendent d’un estudi seriós i detallat.

Com recorda el coordinador d’aquesta miscel·lània, el musicòleg i professor de la Universidad Autónoma de Madrid, Germán Labrador, els esmentats treballs de Marco Mangani (Metallenguatge com a metàfora en Luigi Boccherini), de Matteo Giuggioli (el Quintet Op. 11 nº 6 “L’uccielliera”) i de Gustavo Sánchez (entorn a l’activitat musical de la cort de Carlos IV a L’Escorial) es van presentar al congrés “Luigi Boccherini i la música del seu temps (II)” celebrat el novembre del 2011 que va originar el primer volum de la sèrie. Aquests tres esmentats surten a la llum en una edició que manté el llibre d’estil utilitari d’Arpegio, amb lletra còmodament llegible i una maquetació que soluciona la necessitat expositiva dels esmentats quadres, taules i partitures. Sens dubte és un bon treball que ajuda a enriquir el panorama musicològic espanyol.

---

Albert Ferrer Flamarich