Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Pérez Galdós y la música

Classificació temàtica: Sense classificar

Pérez Galdós y la música

Pedro Schlueter

Clave Intelectual. Madrid, 2016 (315 pàgs.)

ISBN: 978-84-944338-3-2

 

Clave Intelectual

Amb el risc de repetir-ho excessivament, cal recordar que són nombrosos els treballs i investigacions que des de diverses institucions han intentat restituir el coneixement històrico-musicològic hispà i hispano-americà en els darrers lustres. Entre les múltiples aportacions hi destaquen enciclopèdies, monografies de tota mena, estudis sociològics i alguns d’estètics. Tampoc han mancat autors vocacionals que, gràcies a l’aposta de petites i mitjanes editorials, han publicat títols singulars amb una vàlua gens menyspreable. Amb tot això la musicologia espanyola té unes sòlides bases per a prosperar, tot i el retard respecte el panorama estranger. Això és significatiu ja que per a ser un país modern com pretenem, hem de comptar amb obres generalistes i concretes que agrupin les dades de la nostra història musical, com han fet amb més o menys encert altres països limítrofs. Però també calen obres que s’atreveixin amb temes d’àmbit internacional. Aquí tenim un exemple de primera línia: Pérez Galdós y la música que Clave Intelectual ha llençat al mercat aquest 2016.

Es tracta d’una monografia en què Pedro Schlueter (Las Palmas de Gran Canaria, 1942) empra la correspondència que el gran escriptor canari va mantenir amb músics, llibretistes i literats gràcies a la immensa documentació conservada a la Casa-Museo Pérez Galdós de la seva ciutat natal. Dividit amb vint-i-set capítols, comença amb una abundant selecció epistolar i de comentaris de premsa on música, història, societat i premsa són presentats com a vasos comunicants. Primer exposa els inicis musicals de l’autor a través de testimonis de membres de la família dels Millares. Segueix amb crítiques musicals publicades a Madrid per, finalment, abordar els texts galdosians els inspiradors d’algunes obres estrenades o que van quedar en un projecte. No falten referències a paròdies d’aquestes obres. Han quedat al marge les bandes sonores per a les adaptacions cinematogràfiques i televisives. El més suggerent i revelador són les dades sobre Arturo Lapuerta; els intents fallits de Chapí, Morera i Malats; així com observar que l’epicentre dels projectes el va ocupar Marianela i de manera secundària Episodios nacionales.

No obstant, aquest arc temàtic no té una conclusió coherent amb la distribució per capítols, de manera que s’incorre en una apreciable dispersió temàtica. La justificació rau en què Schlueter sotmet el discurs al devenir cronològic amb la conseqüent alteració dels fets. L’autor busca concebre la seva feixuga feina de recerca com un diari musical que avança cronològicament. L’idea és vàlida però ineficaç. La successió correlativa dels fets a partir de la documentació s’hauria beneficiat d’una exposició agrupada segons el projecte o obra musical, aconseguint una percepció més sintètica, ordenada i menys alternant dels fets.

Com tota tasca d’aquestes característiques, l’aparell documental és significatiu i basat en una multiplicitat de referències. En aquest sentit, hi ha informacions entre parèntesi que haurien de figurar en notes a peu de pàgina. Un exemple són les habituals incursions biogràfiques i curriculars de compositors, llibretistes o literats prescindibles en el desenvolupament del text però acceptables com a nota de consulta o situades en un glossari final per no aigualir el to divulgatiu. Igualment s’haurien d’haver assenyalat les referències bibliogràfiques d’una altra manera, sobretot quan es refereixen a algun investigador o especialista. D’altra banda el comentari epistolar reflecteix molta voluntat però, de vegades, la incursió explícita de la carta és innecessària: amb un extracte n’hi havia prou. Per últim, hi sobren expressions i connectors que l’autor empra com a vincle amb el lector.

Tot això són aspectes que l’editor hauria d’haver polit ja que és en aquests detalls on es diferencia d’un publisher. Més enllà de la peculiaritat filològica no disseminada en llengua castellana, l’editor i el publisher orienten les seves feines per camins diferents però complementaris sent el primer qui ha de fer la selecció, intervenció i restauració del text per a fer-ho accessible al públic convertint-se en un intermediari indefugible entre l’autor i el receptor. Per la seva banda, el publisher és qui pren el risc financer de la publicació, suposadament, per mitjà o rere la tasca de l’editor. L’edició crítica obliga a confrontar la lectura d’un text que, en el cas de Pérez Galdós y la música, té el principal mèrit en la recopilació de dades i dubtes d’una temàtica dispersa. El seu perfil com a matriu o referència de consulta per a futures investigacions és obvia i, precisament per això, també és greu l’absència d’un índex onomàstic que faciliti el trobar dades concretes.

D’aquesta manera, el producte queda desacreditat? No exactament. El llibre ofereix un atractiu ventall d’informacions i acompleix el seu objectiu: apropar i deixar testimoni al gran públic de la gènesi d’algunes obres i, concretament, de Pérez Galdós com a font d’inspiració per a obres de teatre líric espanyol. Així omple un buit significatiu serveix una eina bàsica de la qual només cal discrepar de la metodologia i l’absent revisió crítica.

 

Albert Ferrer Flamarich