Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Pica-pica discogrāfic catalā pel 2015 (III)

Classificació temàtica: Sense classificar

Manén: obra coral.

Daniel Blanch, piano. Cor Lieder Camera. Xavier Pastrana, director.

La mà de Guido LMG 2133. 74 minuts.

 

95 danses catalanes (harmonitzades per Manuel Otlra)

Joan Valor, piano.

Esbart Sabadell Dansaire.

 

Massana. Integral de cançons

Maria Teresa Garrigosa, soprano. Francesc Garrigosa, tenor. Alan Branch, piano.

Columna Música 1CM0329. 131 minuts.

La mā de Guido, Columna Música

La crisi econòmica i la pròpia del sector difícilment permetran que les discogràfiques remuntin. Paradoxalment, les empreses catalanes segueixen actives i enguany el ventall és molt extens i qualitatiu. A continuació es repassen tres novetats pertanyents a compositors de generacions diferents i que ens atansen a obres de perfil, tècniques, planter instrumental i estètiques molt diferents demostrant una varietat i riquesa creativa que posicionen Catalunya en el mapa internacional.

Una obra coral de primer ordre

L’Associació Manén és una de les entitats sense afany de lucre més actives en la recuperació del patrimoni musical català. Ho fa amb intèrprets autòctons sobrerament qualificats i gràcies a la confiança de la també sabadellenca La mà de Guido, la discogràfica que amb aquests ha publicat tres compactes de la integral Joan Manén (1883-1971). En aquesta línia l’encert de comptar amb el Lieder Camera per a la primícia mundial de les seves obres corals a capella mostra l’alt grau de preparació del conjunt sota la direcció de Xavier Pastrana. Les de Manén no són composicions menors: l’ambició mostrada en altres camps com el simfònic o cambrístic també s’evidencia en el terreny coral. L’escriptura tendeix a les frases i als desenvolupaments llargs, amb modulacions no sempre previsibles i un tractament de les veus i del material melòdic pròxim a l’orquestralitat. Hi convergeixen l’herència francesa (cecilianisme), l’ascendència catalana (alguns girs melòdics, ritme de sardana) i el romanticisme germànic. Són obres extenses que generen nombroses dificultats per mantenir l’afinació, amb contrastos dinàmics a voltes extrems i amb un dramatisme infreqüent en aquest repertori. Tampoc hi falten retards en l’entrada de les veus cercant espaialitat i altres recursos que atansen al compositor a un nivell exigent i singular a l’època en les nostres latituds.

Escrites majoritàriament entre 1908 i 1920, aquestes obres configuren un dels corpus més difícils d’abordar com palesen l’ascètica Muntanya de Montserrat Op. A-47, El petit maridet Op. A-34 i Pardal Op. A-28. Aquesta darrera desplegada en una elaboració temàtica, jocs onomatopeics i una variació de textures que van de l’homofonia al contrapunt lliure. El petit maridet és un conjunt de nou variacions per a cor mixt, soprano i veu blanca: és l’exemple de desenvolupament temàtic més complex i assoleix els 25 minuts de durada. A destacar també mal·leabilitat de les veus femenines en les Tres cançons ibèriques Op. A-12; les inflexions dinàmiques a El cavaller enamorat en adaptació d’Àngel Colomer o l’emotivitat de l’harmonització de Muntanya del Canigó que integra algun solo vocal, passatges a “bocca chiusa” i un clímax final amb caràcter hímnic, homofònic i homorrítmic de gran impacte. L’edició de La mà de Guido manté els paràmetres habituals, amb orientatives notes de carpeta tot i que s’hi enyora els cantables.

Cançons catalanes harmonitzades per Oltra

La recent defunció del mestre Manuel Oltra i Ferrer (1922-2015) ens porta a recordar part de la seva immensa tasca musical. Una tasca caracteritzada en diverses facetes entre les quals també s’hi comptava la d’arranjador i vetllador del patrimoni cultural i folklòric nostra. Un exemple són les 95 harmonitzacions aplegades en aquest doble compacte. La selecció permet reviure balls populars interpretats al piano per Joan Valor que opta per un toc delicat, pausat i d’articulació amorosida sense manllevar les dosis de contundència i èmfasi rítmic que moltes de les peces exigeixen. Tot plegat atansa a l’oient a una música recopilada i tractada com a base per a esbarts dansaires com el sabadellenc –agent actiu del compacte- en la preparació dels seus espectacles. Més enllà, és clar, de la implícita i significativa recuperació de patrimoni tradicional. El disc també té un accent de proximitat que permet rellegir algunes coordenades de la societat i els costums d’una època concreta que les va veure néixer, sonar i ballar. La majoria d’aquests, balls rodons, danses de cerimònia, balls de pabordes o balls de bastons es ballaven durant el cicle anual festiu i tenen una procedència diversa tant del Principat com dels Països Catalans.             

Oltra va harmonitzar aquestes partitures perquè servissin d’acompanyament als assajos dels dansaires. Són obres sense dificultat tècnica bastides amb l’essencialitat i accessibilitat característiques del compositor acomplint la funcionalitat per al ball. Algunes presenten les repeticions dels temes (o balls) principals, però la majoria s’han enregistrat només amb una o dues repeticions per tal d’aplegar tot el cicle d’harmonitzacions. L’edició en dijipack i dos compactes inclou textos a l’entorn del mestre i a l’entorn de l’origen de l’enregistrament. No obstant, s’hi enyora un inlay més complet amb els minutatges de cada pista i un text historiogràfic més ample i específic sobre la relació entre aquesta música i les tradicions arrelades. 

Cançons del pare Massana

Antoni Massana (1890-1966), compositor català de la Companyia de Jesús format amb Granados, Marshall, Morera i Taltabull va cultivar un ample catàleg en diversos gèneres. Dos néts de Joan Massana, cosí germà del compositor, Maria Teresa i Francesc Garrigosa i Massana, cantants i professors en actiu, soprano i tenor respectivament, ofereixen en aquests dos compactes la integral de cançons juntament amb el pianista britànic Alan Branch. Aquest reafirma la seva meritòria trajectòria com a repertorista i especialista en lied al costat de dues veus que demostren correcció i adequació estilística, fluïdesa del discurs musical i dicció, tot i que el tenor resulti irregular en tècnica i projecció. Sens dubte aquesta edició és un altre encert com a recuperació (ref.: 1CM0329 DDD. 130:30) i com a aportació necessària en la dignificació del lied català i de la íntima relació amb la poesia catalana. En conjunt són 51 cançons inspirades en poetes com Apel·les Mestres, Jacint Verdaguer, Ángel Guimerá, Joan Maragall, Víctor Balaguer, Josep Carner o Tomás Lamarca, entre altres. Hi ha també sis poemes en castellà (cinc de Xavier Criado i un de la infanta María de la Paz de Borbón, filla de la reina Isabel II) i tres en francès de Sainte Thérèse de Lisieux.

El corpus inclou diverses dècades i per tant no és homogeni ni uniforme estilísticament ni formal, tot i ser hereu de l’ideari orsià del Noucentisme. Això implica una estètica, ètica i moral enteses com europeistes, els trets principals rauen en qualitats ambigües com la mediterraneitat i l’afrancesament (bressol de l’avantguarda), així com una propensió cap a un formalisme i un classicisme allunyats del sensibilisme modernista. Musicalment, a més, tendeix a un essencialisme, sense detallismes anecdòtics, que juga amb melodies elaborades. Aquestes acostumen a ser líriques i ben definides, movent-se per graus conjunts (salts només puntuals) i cimentades en textures d’acompanyament no molt denses. Entre el més bonic cal citar “Plor de la tórtora”, “Serenata a una morta” de Cançons líriques; “La passionera” de Sis cançons; “Arbre nevat” de Vuit cançons, El fontinyol i el duo “La Verge será un dia” darrera de les Cançons líriques i “Rosalia” d’ Idil·lis i cants místics. L’edició conté faixa exterior, els cantables, fotografies i notes en tres idiomes que inclouen un assaig de Josep Soler i una suggerent aproximació a l’obra de Antoni Massana signada pels intèrprets vocals.

Albert Ferrer Flamarich