Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Barcelona melòmana

Classificació temàtica: Sense classificar

Barcelona melòmana. La passió musical de la ciutat a través dels grans compositors.

Cesc Avilés Pàmies

Angle Editorial, Barcelona, 2015. 314 pàgs.

IBSN: 978-84-16139-65-1

 

Angle Editorial

A Barcelona melòmana, el periodista Cesc Avilés (Reus, 1981) proposa una síntesi divulgativa sobre la tradició musical a Barcelona en època moderna a partir de fragments, historietes i un ample ventall de microrrelats. A partir de fets concrets estableix un recorregut episòdic que dibuixa la recepció de l’obra de diversos compositors. S’hi reflecteixen temes com l’arribada de l’òpera a Barcelona, la troballa de les suites de violoncel de Bach per Casals, els incendis i la bomba del Liceu, la febre wagneriana o les visites de Strauss, Stravinsky i Schönberg, entre altres. Els nombrosos incisos de la crítica d’època vesteixen un enfocament amè i amb dosis d’humor que assumeix el tarannà actual en el periodisme cultural.

La majoria del relat és sobradament conegut des de la història de la música i la musicologia en general. El seu ganxo rau en la voluntat específicament divulgativa i periodística de presentar aquests temes més enllà dels originals acadèmics, és a dir, de les tesis doctorals, els llibres i les revistes especialitzades. Ho fa amb dosis d’originalitat literària, inventant diàlegs i recreant situacions, malgrat que el crític sotasignant avorreix aquest darrer tipus de derivacions i solucions fantasioses. En conseqüència el capítol de Liszt és detestable, tot i els mèrits del guió.

Alguns fets s’insereixen en una fragmentació novel·lesca típicament postmoderna que  recorda a la manera amb què Espriu estructura les primeres narracions. Un escriptor que Cesc Avilés cita en la vessant més sensacionalista del seu vincle amb la música en el capítol sobre Verdi, i que oblida en un tema significatiu com és la possible visita de Chopin a Arenys de Mar l’hivern de 1838. Aquesta és una història digne d’un capítol en un llibre com Barcelona melòmana: s’enfoqui des de la reconstrucció de les circumstàncies del diari apòcrif de Joaquim Maria Maria Pujol de Pastor i Capllonch recollit per l’estudi del mossèn Palomer, o des d’altres proves documentals com els dibuixos de Maurice Dudevant de La torre dels Encantats i el Mont Calvari maresmencs.

Igualment en el capítol “liceistes y cruzados” podria haver-se estructurat a partir del poema satíric a l’entorn del Gran Teatre del Liceu editat per la Biblioteca de Catalunya en l’estudi crític de Roger Alier. El text, d’escasses pretensions literàries però d’aguda mofa, va ser escrit suposadament el 1864 però Alier el referix una dècada anterior.  Aquest llarg poema és un exemple evident i complet de la pugna entre els partidaris dels dos teatres barcelonins.

L’edició és utilitària amb cobertes toves, lletra còmodament llegible, però s’hi enyora un índex onomàstic i una relació bibliogràfica més detallada. No hi apareixen diverses fonts consultades com, per exemple, la tesi (publicada o no?) sobre les estrenes de les òperes de Verdi a Barcelona de Paula Costes.

Errors

Limitar l’incís musical durant la Guerra de Successió al terreny operístic és manllevar documentació eclesiàstica i oblidar un tema apassionant com la policoralitat, especialment en una Barcelona rica en referències europees. D’altra banda és una exageració i un detall d’efectisme periodístic afirmar que Guillem Tell de Rossini quedaria per sempre lligada a l’acte criminal de Santiago Salvador (Pàg. 159). Com a mínim fa mig segle que els que ho podien concebre així van morir. Els historiadors i musicòlegs actuals només aparellem les dues dades en els contextos oportuns, atès que l’atemptat no deixa de ser una dada tangencial en la percepció contemporània de la darrera òpera rossiniana.

Igualment titllar a Richard Strauss de figaflor (pàg. 279) pot ser enginyós, però com a mínim és insultant en un relat divulgatiu com aquest, si no va reforçat de les justificacions pertinents. Més ambigu i arriscat és la reduccionista afirmació que Mozart funda l’òpera alemanya (pàg. 69), o que en tot el segle XIX només puja a escena Don Giovanni a Barcelona (pàg. 69) quan el mateix autor comenta altres produccions seguint el fil establert pel llibre Mozart a Barcelona: recepció operística de Jaume Radigales. Descuida a més un Don Giovanni al Teatre Principal el 1824 i una Flauta Màgica de 1870. També s’equivoca en atribuir Der Freischütz a Meyerbeer (pàg. 24) i en atorgar l’origen de l’expressió “molta merda” a l’estrena de la seu dels Camps Elisis: segons algunes fonts és una expressió anterior i vinculada als corrals de comèdies. No obstant és un llibre que agradarà a l’afeccionat musical i al curiós per la cultura i que encerta a ver visible un patrimoni i unes relacions significatives del passat cultural barceloní.

 

Albert Ferrer Flamarich