Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

La música d'abans-d'ahir

Classificació temàtica: Sense classificar

La música d’abans –d’ahir. Antologia d’articles de la Revista Musical Catalana (1904-1936)

Mercedes Conde Pons (edició).

RBA Llibres, 2014. 263 pàgs.

ISBN: 978-84-8264-701-2.

 

RBA-La Magrana

Els darrers anys s’han dut a terme diverses aproximacions històriques a la crítica musical. Entre les més recents en l’àmbit espanyol cal citar Palabra de crítica. Estudios sobre música prensa e ideología amb coordinació dels musicòlegs Teresa Cascudo i Germán Gan i Los señores de la crítica: periodismo musical e ideología del modernismo en Madrid (1900-1950) amb Maria Palacios i Teresa Cascudo, ambdues per a l’Editorial Doble J. Una editorial que l’any 2009 va publicar Adolfo Salazar. Textos de crítica musical en el periódico El Sol (1918-1936) amb selecció i indexació de José María García Laborda i Josefa Ruiz Vicente. Al marge, en diverses tesis o altres estudis transversals s’ha inclòs el paper fonamental de la crítica amb un relleu que va més enllà de l’anecdotari o la mera il·lustració documental.

En aquesta línia convé inscriure l’antologia que RBA ha comercialitzat amb el suport del Palau de la Música Catalana a partir de la selecció de Mercedes Conde Pons (Barcelona, 1982). Periodista de professió i llicenciada en Humanitats, Conde Pons és un nom que des de fa poc més d’una dècada sona profusament en l’ambient musical barceloní. La seva progressió l’ha conduït a ocupar amb èxit el càrrec de directora de la Revista Musical Catalana. Per cert, seguint una tendència irritant d’algunes editorials, no hi ha cap dada curricular a les cobertes ni la contraportada que acrediti la formació i la trajectòria. L’edició és utilitària amb cobertes toves i lletra còmodament llegible.

El conjunt presentat és una antologia de 46 textos de la revista pertanyents al període comprès entre 1904 i 1936, en ocasió del doble aniversari de la publicació aquest 2014. D’una banda, els 110 anys de la seva creació. De l’altra, els 30 del seu renaixement després de la Guerra Civil, és a dir, de l’ inici de la segona etapa. Els articles són ordenats cronològicament en cadascun dels cinc blocs (estrenes i recuperacions, efemèrides, grans figures, opinió i casos/ polèmiques). L’autora no ha optat per realitzar una edició crítica: ha actualitzat la vessant lingüística i puntualment ha matisat alguna dada amb notes al peu de pàgina. En aquest sentit, s’hi enyora una tasca que ajusti el coneixement d’aleshores amb avui. Per exemple, podria haver inclòs les referències d’algunes personalitats o polèmiques que el lector no especialista pot desconèixer. Especialment, dels signants dels articles (Joan Llongueres, Josep Rafel Carreras, Joaquim Cabot, Frederic Lliurat, etc). Tampoc hi ha correcció d’alguns noms rellevants mal transcrits (pàgina 38: Félix Motil en comptes de Mottl).  

 

La compilació és variada i atractiva en textos com el de Lluís Millet arran de la mort d’Antoni Gaudí; el dels festivals i visites d’Strauss i Stravinsky; les jornades de la SIMC de 1936 o la visió del panorama de les editorials musicals a Catalunya segons Amadeu Vives. També hi ha l’al·locució de Joan Llongueres pel I Congrés Internacional d’ Educació Musical que pertany al número de la revista inèdit per l’esclat de la Guerra Civil. Un número que s’ha editat i lliurat als subscriptors de la RMC. En nombrosos parlaments i discursos s’hi percep un caràcter quasi messiànic, enaltidor, de lloança al compromís i l’esperit cívic d’alguns homenatjats (Pau Casals, Josep Planas,...) en la línia retòrica de l’època. Una retòrica palesa en la manera de fer crítica: amb la flema literària molt més viva que la periodística; amb excés d’adjectius i ús de substantius molt abstractes i genèrics. Avui el periodisme i la musicologia impulsen un tarannà utilitari, més positivista, centrat en l’ anàlisi de l’obra i la interpretació i, suposadament també, més objectiu. En això hem avançat.

 

El llibre és una exhumació divulgativa d’uns textos que evidencien la vitalitat cultural i la personalitat pròpia d’un país i d’una època. Per això, en nombrosos passatges recollits es destil·la nacionalisme i l’impuls regeneracionista i identitari que cercava el progrés i l’enfortiment de la societat catalana, sobretot prenent com a epicentre l’Orfeó Català i el Palau de la Música. Benvingut!

Albert Ferrer Flamarich