Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Guinjoan, més obra simfònica

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Guinjoan: Concert per a percussió i orquestra, In tribulatione mea invocavi Dominum, Pantonal.

Miquel Bernat, percussió. Orquestra de Cadaqués. Jaime Martín, director.

Cor de cambra del Palau. Orfeó Català. Orquesta Sinfónica de Galicia. Victor Pablo Pérez, director.

Orquestra de Cadaqués. Sir Neville Marriner, director.

Tritó TD 0103 DDD 58:52 1CD 1999, 2012.

So: *** / Valoració: ***

Tritó

Lentament i amb esforç, en bona part gràcies al compromís de Columna Música i la confiança de Núria Viladot com a principals valedors discogràfics, l’obra de Joan Guinjoan (Riudoms, Tarragona, 1931) s’ha obert camí en el mercat musical. La seva integral per a piano, nombroses obres de cambra, la seva òpera Gaudí i composicions orquestrals tenen primers enregistraments mundials. A aquests s’afegeix el present compacte de la també catalana Tritó que ha contribuït al llegat de Guinjoan amb la comercialització i posada a punt de partitures, alhora que amb cedés ocasionals com el de les Simfonies 2 i 3 (Ref.: TD 0072).

En aquest àlbum, Tritó ha reunit tres obres de diferents èpoques en un programa que destaca per l’excel·lent captació de so. Un fet que potencia la qualitat tímbrica de les composicions, donant relleu a un dels paràmetres més preocupants i  de major elaboració del compositor de Tarragona. Podem intuir que els tres enregistraments provenen de matrius en viu, especialment el Concert per a percussió i orquestra, estrenat el 13 de gener de 2013 pels mateixos intèrprets que apareixen en el disc. No s’indica la font dels enregistraments fets pels diferents grups dirigits per la perícia tècnica, la intuïció, la saviesa i l’eloqüència de Jaime Martín, Víctor Pablo Pérez i Sir Neville Marriner. Tots, juntament amb el percussionista Miquel Bernat, ofereixen lectures professionals que situen el segell a un nivell tan digne i competitiu com el d’altres firmes europees dedicades a la recuperació del patrimoni autòcton i a la recerca musicològica.

En conjunt, hi ha idiomatisme en una música perfectament executable que combina un llenguatge arrelat a la tradició més especulativa i, al mateix temps, propera als paràmetres tradicionals. El vocabulari musical de Guinjoan és característic; connectat a les seves arrels en el llenguatge de la modernitat -centreeuropeu i francès. La seva obra té qualitats que l’identifiquen com a distintiu mediterrani en alguns dels seus ritmes, en les citacions, al·lusions ocasionals i significativament en la negativa, almenys en la seva maduresa,  de seguir qualsevol dogma compositiu. Això afavoreix un pluralisme estilístic que vehiculat al servei d’una sensibilitat personal i una expressivitat essencialment lírica.

La seva tècnica combina seccions puntillistes, polimètriques i gran refinament tímbric com ho exemplifica el Concert per a percussió i orquestra (2013). Aquest segueix una retòrica més o menys clàssica i està llunyanament emparentat amb Tensió-relax (1971) en l’ús de la percussió com una part més dins de la multiplicitat de textures. Tots els moviments combinen les timbales, el vibràfon i la marimba juntament amb altres efectius com les platerets suspesos, els bongos, el gong, etc. El joc d’harmonies complexes, vestigis tonals i circumloquis entorn motius curts en una paleta lluminosa i espitosa es reflecteix també a In tribulatione mea invocavi Dominum (1987). És una obra religiosa potent i de considerable dramatisme, amb herència de Xenakis i en la que no hi falten procediments fonètics com els murmuris, crits, recitats, declamats, etc.

Per la seva part, Pantonal (1998) evoca moments aïllats i cerca espais en harmonies tonals en constant mutació però sense un predomini d’una directriu harmònica precisa i unitària. Participa del que la musicòloga Rosa María Fernández García va anomenar nivell constructiu neutre de Guinjoan, que combina la forma i estructura sota un mateix signe d’identificació de contingut en un únic nivell de comprensió analítica i fusionant diferents llenguatges. En això simula la formativitat: inventar l’obra i al mateix temps, com fer-la. Al seu torn, estèticament s’adscriu a la mímesi ars-natura: buscant la necessitat i eliminant allò arbitrari i allò caòtic en una successió orgànica.

En conjunt les tres obres recollides suposen un genuí retrat del simfonisme de Guinjoan. Un retrat que testimonia la solidesa de la seva escriptura a mode de rica sèrie de variants formals desenvolupades i de la seva energia, força rítmica i color tímbric. Això exemplifica un dels itineraris creatius singulars i suggestius de la generació catalana. L’ edició en dijipack segueix l’estètica austera i elegant del segell català. Les notes de carpeta en tres idiomes les signa Pérez Senz i són un article amè i generalista, més periodístic que musicològic en què les escasses indicacions d’anàlisi provenen de citar al propi compositor. Ja se sap que en casos així l’ofert no sobrepassa la mera puntualització estructural i l’adjectivació empàtica i d’afalac.

Albert Ferrer Flamarich