Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Obres i transcripcions de Tárrega

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental

Francisco Tárrega: obres i transcripcions

Fernando Espí, guitarra.

VERSO VRS 2142 DDD 2002 i 2004 1CD 128:53 2013

Sonido: **** / Valoración: ***

 

Verso

El segell Verso s’aferma en la tasca de recuperació del patrimoni espanyol dels segles XIX i XX. Ho fa amb un doble compacte dedicat al castelloní Francisco Tárrega (1852-1909) a partir d’enregistraments del guitarrista alacantí Fernando Espí, realitzats els anys 2002 i 2004 però comercialitzades una dècada després. Són poc més dues hores de qui va ser batejat per López Chávarri “el San Francisco de Asís de la guitarra”, un mestre de mestres –des de Miquel Llobet a Emili Pujol passant per Daniel Fortea- més per la tècnica i l’ actitud que pel repertori creat. No obstant, va ser aquest l’aspecte que li va obrir les portes i va facilitar la seva projecció.

Tant les composicions com les transcripcions presenten interessos desiguals. En Tárrega quasi no sobresurten rampells de genialitat –en això participem del tòpic- però la seva música té suficient atractiu per a seduir i revelar la mà d’un músic amb gran ofici, profund coneixedor de l’ instrument. El seu s’aprecia com un treball ben fet sempre dins d’un context concret i destinat a un públic que esperava un repertori i unes exigències que distaven de les grans formes en un moment en què la guitarra necessitava renovar-se. D’aquesta manera es justifica que la música sigui a vegades salonnier, fins i tot veladament kitsch com la Pavana o la gavota María, però amb l’encant de crònica musical i hit en la literatura per a guitarra. Per això va compondre gran quantitat de valses, masurques, preludis que feien les delícies dels assistents als recitals i els salons burgesos de mitja Europa, així com fragments operístics i les variacions virtuosístiques sobre melodies de moda. Entre aquestes cal citar el Columpio amb l’esquema ABA; la Gran Jota a partir del conegut tema i sobre el que realitza unes variacions que arriben a incloure efectes de percussió amb la guitarra; i el clàssic Recuerdos de la Alhambra que segueix la tendència alhambrista. D’altra banda, s’hagués agraït que la menció a la numeració d’alguns estudis com si succeeix en l’enregistrament de Josep Manzano (Ars Harmònica AH199) dedicada a preludis i estudis, segons l’ edició feta per Soneto Ediciones Musicales i revisada i recopil·lada per Melchor Rodríguez.

En conjunt, ja siguin exercicis de cromatisme, per a la mà esquerra, digitació segons tonalitat, escales, lligats i altres esculls tècnics, les resultants són unes execucions més que correctes. Contenen dosis de transparència, digitació ben articulada i, en definitiva, les qualitats de domini tècnic i expressiu requerits per a un treball evocatiu i pedagògic. El seu discurs conté pinzellades de lluminositat i delicadesa, bagatel·lisme i bon gust. Particularment atractives són les transcripcions (i adaptació) de La paloma de Iradier, O sole mío de Di Capua i l’albeniciana Cádiz que combinen equilibri de pulsació i intensitat. D’ igual manera ho fa la “Ronda de gnomos” de Los gnomos de la Alhambra de Chapí, retornada a l’essència guitarrística en el seu caràcter tendent aallò homorrítmic i homofònics amb escasses veus secundàries. També són estimables la Marxa d’entradaal castell de Wartburg de Tannhäuser de Wagner i el “Clar de lluna” de la Sonata núm. 14 de Beethoven, tot i que sense la tensió acumulativa dels originals.

A destacar també la versió del Nocturn Op. 9 número 2 de Chopin en què Tárrega suprimeix la cadència pianística i escriu una pròpia per a guitarra en la que destaquen lligats, escales, l’ús de la mà esquerra com indica el propi Fernando Espí en les notes de carpeta. Unes notes, per cert, sense substància musicològica més enllà de la referència històrica. És una llàstima que un intèrpret qualificat com ell no aprofiti un text ben redactat i amb oportuns incisos documentals per aprofundir una mica en les habilitat compositives de Tárrega. Un músic que, como Espí recorda, segueix sense un estudi de caràcter científic que serveixi de guia per a intèrprets, musicòlegs, editors o afeccionats.

La presentació manté l’ estètica característica del segell (faixa externa, llibret en castellà i anglès) en un altre encert de la discogràfica madrilenya. Una empresa que poc a poc cobreix moltes de les llacunes que musicologia musical espanyola té pendents.

Albert Ferrer Flamarich