Akal, Alianza Editorial, Forcola Editores, Editorial Trotta, Editorial Juventud
Obres de divulgació
Mi vida con Wagner (Akal Ediciones, 2013. IBSN: 978-84-460-3748-4) de Christian Thielemann està destinat a ser un clàssic. Les seves 278 pàgines són el resultat de les converses amb la periodista Christine Lenke-Matwey que l’hi dona forma narrativa. En elles el director alemany demostra un coneixement minuciós del teòric i el pràctic, inclosa de la història de l’ interpretació. Així, el que fóra “Das wunder Thielemann” salda el deute i creixement artístic amb Wagner, el compositor que des de petit sabia que estaria la seva gran dedicació. A la vegada, es legitima com a intel·lectual en l’estela de directors com Furtwängler, Gielen, Boulez o Barenboim, oferint un llegat que no tant sols ha de ser sonor.
El relat desborda entusiasme, fluïdesa i voluntat pedagògica. Se’n percep la veneració sense amagar critiques ni dubtes. Tampoc escatima opinions personals (sobres Wolfgang Wagner, els seus gustos musicals), ni il·lustracions gràfiques i verbals com “es pot pujar infinitament per la escala de Wagner: sempre hi haurà un més amunt”(pag. 26). A més repassa els directors que han actuat a Bayreuth en un retrat del turó verd adient per intuir que succeeix i que es sent, tant a fora com damunt el podi. En aquest punt les seves observacions sobre l’ utilització del teló, el missatge de les obres, el fossar i la seva acústica o la figura del kapellmeister són de primer ordre. Com a colofó hi ha suggeriments discogràfics i en DVD molt adients i perceptiblement sui generis. L’edició participa del luxe habitual de l’editorial: paper setinat, cobertes dures, faixa exterior, grafies llegibles i elegants, abundància de fotografies i oportunes notes del traductor Manuel Monje Fidalgo que puntualitzen la informació que Thielemann i la redactora donen per sabudes.
Testimonis històrics
Sota aquest ambigu epígraf cal considerar els texts gestats en vida de Wagner i les dècades següents a la seva mort i, naturalment, no degudes a la seva ploma i que no siguin epístoles. Tot i la immensa varietat de possibilitats, sols es poden esmentar el més que conegut Richard Wagner y la música (Randoim House Mondadori, S.A.) de Thomas Mann i El cas Wagner / Nietzsche contra Wagner (126 pàgines. Edicions de 1984), aquest darrer en català. Per la seva part, el 2011, Alianza Editorial va treure al mercat El perfecto wagneriano de Bernard Shaw en edició, traducció i notes d’Eduardo Valls Oyarzun, que es va afegir a les tres existents i a una quarta en català. Sens dubte, aquesta és la més recomanable per l’ amplíssim estudi crític que l’encapçala.
Gràcies a Casimiro llibres hi ha disponibles Carta a Richard Wagner, Richard Wagner y Tannhäuser en París així com Unas palabras más (70 pàgines. IBSN: 978-84-15715-23-8) de Charles Baudelaire. Editats en format de butxaca i molta austeritat (sense introducció històrica ni relació crítica), els tres són texts de lectura fàcil i molt alliçonadora per què presenta a Baudelaire i Wagner com a introductors de la modernitat. El seu lluït testimoni exposa les causes del fracàs a l’Òpera de París (amb relació a l’establishement i les seves opinions), entreveu el sistema de leit-motiv i comenta els pocs concerts de Wagner als Italiens. En conjunt ofereix una perspectiva més valuosa per la condició de poeta i intel·lectual que per les percepcions musicals, ja que ell mateix va reconèixer que “no sabia música, tota educació es limita ha haver sentit (amb gran plaer, es cert) alguns bonics fragments de Weber i Beethoven”. La devoció i la capacitat de percepció del seu verb superen amb escreix la visió dels seus contemporanis, culminant en el cicle de poemes 42 flors del mal.
Sobre la família Wagner i Bayreuth
Els epistolaris, com a subgènere literari, són molt apreciats com apropament directe a l’autor i la seva vida privada, i com a reflex social i cultural. D’aquí la importància de la tasca del segell Forcola Ediciones que ha editat en castellà una selecció de Cartas sobre Luis II de Baviera y Bayreuth (190 pàgines. IBSN: 978-84-15174-72-1) a càrrec del musicògraf Blas Matamoro. Ordenades cronològicament i dirigides al monarca de Baviera, a personalitats polítiques i artistes; en elles s’hi percep un Wagner proper, adulador, que mostra les seves exquisideses en el tracte. I, per descomptat, la seva preocupació per la construcció del seu teatre i l’activitat a desenvolupar-hi. Tot això, ve precedit per una introducció loquaç, amena i documentada en la seva vessant històrico-política amb sucosos apartats sobre les amants de Ludwig II, els seus anys finals o la relació d’aquest amb l’ emperadriu Sissí. Al final es recull una relació dels destinataris de les epístoles i un text sobre la Fiestpielhaus i les seves característiques datat per Wagner el 1 de maig de 1873. Tan sols caldria corregir que Tannhaüser es va estrenar a París el 1861 i no el 1859 (pàgina 9) i que va ser Frederic III qui va regnar 99 dies i no el seu pare Guillem I (pàgina 55). L’edició és de butxaca, pulcre i còmodament llegible.
Una altra compilació epistolar a esmentar són les Cartas a Friedrich Nietzsche de Cosima Wagner que l’Editorial Trotta (IBSN: 978-84-9879-432-8) ha presentat en un volum de 312 pàgines i una rigorosa edició crítica de Luis Enrique Santiago de Guervós, autor del sòlid article introductori. Sense que, com diu el tòpic, la selecció sigui una alternativa a les biografies comuns, sí que entreveu l’estreta relació d’ambdós i el no resolt conflicte d’identitat d’Ariadna en els texts del filòsof. Com es corresponen als anys de Triebschen, Bayreuth i al polèmic distanciament les missives donen llum al epicentre d’un del moments estètics més importants de la història occidental.
D’altra banda, cal citar La familia Wagner de Brigitte Hamann (284 pàgines. IBSN: 978-84-261-3664-0. Edició del 2008) que reflexa com Beyreuth i el clan Wagner son un exemple del que simbolitza la maledicció de L’anell del nibelung en el seu conflicte d’interessos i lluita pel poder. O en paraules de Goebbels: “un món de xafardeig i maledicència, i qui toca aquesta porqueria s’embruta amb ella”. En el recorregut per la saga familiar es desvetlla un conte que segueix fascinant i un patrimoni que va més enllà de l’ens artístic. Tracta diferents temes i punts històricament foscos a partir d’estudis recents: les disputes familiars entre fills, nets, nebots; la confrontació entre wagnerians y bayreuthistes o la relació de l’extrema dreta i Hitler. L’edició presenta abundants fotografies i el que podrien ser notes al peu apareixen a un costat amb una maquetació i format diferents al cos del text, el que garanteix quelcom de diversitat estètica. No obstant, la separació de capítols és insuficient: els esdeveniments són tants que el lector pot perdre’s per la manca d’una subdivisió més específica. En un perfil semblant El clan Wagner (576 pàgines. Turner Publicaciones, 2009) de Jonathan Carr és una altra suggerent aportació encara localitzable al mercat la lectura de la qual resulta tan àgil com documentat el seu discurs.