Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Un clàssic reeditat

Classificació temàtica: Sense classificar

Historia de la música occidental

Donald Grout, Claude Palisca, peter Burkholder.

Alianza Música. Madrid, 2010 (1270 pàgs.)

IBSN: 978-84-206-6308-1

Alianza Música

Cal felicitar la gestió d’Alianza Música que torna a conduir la seva col•lecció per camins d’interès i d’actualitat en els que l’assaig anglosaxó segueix essent una mina musicològica. Alhora reedita alguns títols que són un pilar del marcat bibliogràfic i que han acompanyat el creixement musical de les darrers generacions espanyoles. Aquest és el cas de la Historia de la música occidental que, des de la seva aparició l’any 1960 (per W.W. Norton &Company a Nova York), s’ha convertit en el manual més recomanat, especialment en àmbits estudiantils. Ara es publica a Espanya la vuitena edició d’aquest clàssic de la historiografia musical iniciat per Donald Grout i ampliat per Claude Palisca com a expert en Renaixement i Barroc. Recordi’s que mort Palisca el 2001, Peter Burkholder va assumir l’autoria com a especialista en la música del segle XX i d’ Amèrica en particular.

Es tracta d’una monografia colossal el text de la qual supera les mil pàgines i està editat en mides grans (24’7 cm d’alt per 17’4 d’ample i 6’4 de gruix), cobertes dures i la conseqüent limitació en el maneig, tot i ésser un llibre de text. Com es diu col•loquialment és un totxo. I és que el pes de la tradició i de la seva pròpia evolució, alhora que el seu caràcter omnicomprensiu, el presenten en aquest format mentre segueixi editant-se en paper. La fórmula és la tan imitada d’unir un manual ample i ben documentat, una selecció copiosa i representativa de partitures comentades en una hàbil mixtura d’allò general i allò particular. És a dir, combina la informació especialitzada amb altres dades contextuals –de les que no abusa- en una síntesis rigorosa, equilibrada i pedagògica. Aquesta, sens dubte, és una de les claus de l’èxit del llibre des de fa cinquanta anys. Un altre dels factors es l’habilitat en les reelaboracions i ampliacions que sempre afegeixen elements de cohesió i actualitat que nodreixen la pervivència de la monografia.

A grans trets la vuitena edició espanyola no ofereix canvis fonamentals en l’estructura més enllà de la reelaboració d’alguns punts. En aquest sentit el salt ofert per la setena edició va ser major. Recordi’s que es van eliminar les referències als enregistraments de les obres que fins aleshores hi havia figurat. La referida supressió es manté, fet que manlleva part de l’atractiu de la triple relació manual-partitura-enregistrament. D’altra banda, Alianza Música ha seguit ometent materials complementaris com l’antologia històrica de la música occidental i la guia d’estudi i audició. Decisió que trunca la vessant pedagògica més directa. Un altre dels canvis de la setena edició i que no ha variat en la vuitena és el referit a les biografies i a una relació de la producció musical més rellevant dels compositors que s’exposa en resums independents: això beneficia la fluïdesa del text que evita incisos que sobrecarreguin d’informació afegida el discurs principal. A més, la setena edició també va afegir mapes en color que reforçaven la ubicació i el marc històric. Molt significativa també va ser la inclusió d’un relat que profunditzés en la música d’Amèrica incloent-hi el jazz i la música popular a càrrec, com ha estat dit, de Peter Burkholder.

Entre les particularitats de la vuitena edició cal citar que es mantenen les sis grans parts (Los mundos antiguos y medieval; El Renacimiento; el siglo XVII; el siglo XVIII; el siglo XIX; el siglo XX y después) però s’amplien a 36 els capítols amb l’afegit d’un capítol específic sobre la reflexió i l’estil musicals durant la Il•lustració. S’han afegit esquemes de les formes i comentaris al marge que es comprenen amb un visionat ràpid gràcies a un format visual senzill i clar. Tampoc hi falta un glossari terminològic, la lectura de fonts i les cronologies de cada capítol que situen la música en el seu context, fet que contribueix a facilitar una visió molt ampla i diàfana del devenir musical.

En quant al contingut cal assenyalar el nou anàlisis de l’Escola de Nôtre-Dame (primera part) o les referències al cantus firmus i la relació de la música amb la política religiosa a l’Anglaterra isabelina (part segona). Alhora la tercera part ofereix major èmfasis en la música francesa i presenta nous punts de vista sobre la natura i la expressió, així com en la música per a llaüt i el grand motet. En el referent al segle XIX, part cinquena, aquesta edició amplia els comentaris sobre música orquestral, de cambra i òpera (Bellini, Meyerbeer, Glinka, Puccini i especialment en la reescriptura i nou enfocament de Wagner). També s’ha reubicat –sense millorar- l’apartat sobre Mahler: de la sisena part ha passat a la cinquena. No obstant a la bibliografia conclusiva amb recomanacions específiques de cada capítol no se n’ha corregit l’antiga col•locació. A més el segle XX, part sisena, conté disset nous apartats que reflecteixen la diversitat del segle dels –ismes.

Com acostuma a ser habitual en publicacions d’autors anglosaxons i/o germànics, la música espanyola no gaudeix de l’entitat i comentari que li pertoca. Només el villancico, la música catòlica a España i Falla tenen un apartat propi. Tot i l’elevat nivell i la intensa activitat musicològica de l’àmbit espanyol i català de les dues darreres dècades se segueix sense considerar a compositors com Durón, el pare Soler, Barbieri, Chapí, Bretón, Albéniz o Granados. En relació a la setena edició es mantenen les tres miserables línies a manera cida sobre Els pirineus de Pedrell (pàgina 849). De la sarsuela ni rastre, ni tan sols en l’apartat sobre la varietat del teatre musical en la segona meitat del segle XIX (part 5, capítol 28). Cal felicitar a Gabriel Menéndez Torrellas que ofereix una traducció amb la professionalitat que el caracteritza com demostren les seves cooperacions per a Alianza en els darrers anys.

En resum, la Historia de la música occidental del triumvirat Grout-Palisca-Burkholder és útil i recomanable. Tot i les mancances exposades (i les no exposades també) segueix constituint una de les històries més completes pel melòman i el professional espanyola. És una digna elecció davant i/o juntament a la Historia cultural de la música de Tomás Marco (Ediciones Autor, 2008. 1158 pàgines), així com als clàssics volums enciclopèdics de Turner o Akal, per citar referències fàcilment localitzables en el mercat i que ofereixin una visió general i sintètica de l’evolució de la història de la música. Això sí, insisteixo, falta que algun musicòleg espanyol (el ventall és ample entre els més reconeguts del moment) entri a formar una tetrarquia per a complementar les terribles llacunes en el vinculant a un dels països amb major tradició teatral d’Occident.

Albert Ferrer Flamarich