Vivaldi. Cello concertos
Jean-Guihen Queyras, violoncel
Akademie für Alte Musik Berlin
HMC 902095
68'34
Harmonia Mundi
Vivaldi va ser un personatge intensament vinculat a la ciutat de Venècia, on va néixer i viure durant gairebé tota la seva vida. I el seu topos es concreta de forma clara a l’Ospedale della Pietà, institució a la que va estar vinculat durant trenta-cinc anys, de 1703 a 1738. Per a aquest Ospedale, organització finançada per la República, dedicada a la cura i instrucció de noies orfes, Vivaldi va arribar a escriure al llarg d’aquestes intenses dècades centenars de concerts dedicats a la seva orquestra, de gran prestigi a l’època. D’entre aquests concerts en destaquen els més dos-cents per a violí, el seu instrument preferit. Però en va escriure també per a viola d’amore, mandolina, oboè, fagot i vint-i-set per a violoncel. Són especialment importants aquests per a violoncel ja que transportaven a aquest instrument del poc lluït paper de baix continu, al que havia estat assignat fins llavors, fins el rol de solista.
Aquesta quantitat de música va servir per definir un model. El model del concert barroc, amb el seu esquema de moviments ràpid-lent-ràpid i amb el seu famós ritornello que va ser estudiat i adaptat anys més tard per J.S. Bach. Concerts als que imprimia gran velocitat i per tant molt exigents amb els solistes. En aquestes condicions Jean-Guilhen Queyras es troba còmode tot i que pels que li coneixem les seves potencialitats (recordem la seva magnífica versió de les Suites de Bach, per exemple) no és el format en el que més pot exhibir-se.
A aquests concerts el CD de l’Akademie für Alte Musik Berlin amb Queyras de solista, en contraposa altres pel mateix instrument d’Antonio Caldara, compositor contemporani de Vivaldi i també venecià però que feu carrera amb els Habsburg. La seva música excel·leix més en oratoris i òperes però en els concerts en poden apreciar les diferències respecte Vivaldi. Les seves són composicions amb menor rigidesa formal i la seva música va ser de gran influència posterior a l’escola de Mannheim, precursora del classicisme.
Altres crítiques: