Mahler: Simfonia núm. 5
LSO Live
En enregistraments al Barbican Hall (24 i 26. IX. 2010), arriba la Cinquena de Mahler que gairebé tanca el cicle de Gergiev amb la London Symphony Orchestra. Un cicle molt ben tocat però d’ hermenèutica estèril. Hi ha transparència emocional i una conducció calculada: interessant treball de textures sense arribar a la configuració cambrística de Nott o el darrer Haitink; temps ràpids dins de la mitjana; fluïdesa del discurs; so lleuger sense excessos decibèlics i exploració lírica. Escolti’s l’Adagietto que recupera la seva essència de cançó d’amor: contemplatiu, càlid i seriós equidistantment. No hi ha monumentalisme ni veritats còsmiques i manté aquesta característica impertorbabilitat diferent de la mística de Abbado i a la intensa concentració de Horenstein. La de Gergiev sembla la mirada pròpia d’un subjecte que es modela a si mateix conscientment en un soliloqui intern. Per això l’obertura de l’obra indueix a creure que estem davant la tragèdia que podia haver estat i no va ser: un miratge, l’avantsala del segon moviment i, tota la gravació, de la Sisena. No és una victòria en si mateixa: manca deliri, agonia i èxtasi (poc explotats en el segon moviment). La resposta orquestral és excel·lent (tècnica i tímbricament) dins de l’estàndard i el convencionalisme (Scherzo poc atrevit, amb prou feines mordaç) en una versió puntualment més somiadora (primer moviment, no així en l’últim, molt pragmàtic) que les Cinquena de Jansons i Mehta. Una per la seva estranya organització civil en l’enfocament; l’altra, pel seu ofuscament i ennui.