Tria un apartat:

• discogràfiques
• editorials
• DVD

Quin repertori prefereixies que comentem a Catclassics?

Renaixentista i barroc Classicisme i romàntic Òpera i recitals vocals Segle XX i contemporània Qualsevol

Veure resultats

¿Por qué Mahler?

 

Normann Lebrecht

 

Madrid. Alianza Música, 2011 (394 pàgs.)

 

IBSN: 978-84-206-5121-7

Cal felicitar la gestió d’Alianza Música per reconduir la seva col·lecció cap a títols d’interès i actualitat en els que l’assaig anglès segueix sent una mina musicològica. Un exemple és l’edició castellana del segon llibre de Norman Lebrecht sobre Mahler un any després de la seva publicació anglesa.

 

Com és normal en ell, Lebrecht fa afirmacions polèmiques. Una de les evidents rau en el subtítol. Realment les simfonies de Mahler van canviar el món? Potser el plantejament resulta excessivament messiànic per a qui, des de la distància, altera el curs de la historiografia del segle XX, per molt que l’obra de Mahler presagi els vèrtexs del segle passat. A més, hi va haver compositors que van arribar on ell sense conèixer-lo.

 

Tampoc sorprenen les derivacions socio-musicals de caire sensacionalista i altres argumentacions que ratllen el surrealisme. Serveixi d’exemple el comentari sobre la caiguda de Mahler a l’altar el dia de les seves núpcies amb Alma (pàg. 167). Però Lebrecht també és un investigador i aplica una metodologia en el tractament de la informació. A més, com a crític agut, està assabentat de gairebé tot. Per aquest motiu desmenteix amb contundència i deduccions raonables algunes afirmacions d’Alma que ni les biografies més recents i documentades plantegen (la pàgina 168 és un bon exemple). També desmenteix el complot antisemita que va forçar la dimissió de Mahler de l’Òpera de Viena el 1907 (pàg. 200).

 

En l’apartat musical i biogràfic aporta poc de nou, tot i que resulta molt interessant per la concreció en els detalls i la seva característica prosa brillant i amena, gairebé novel·lesca banyada de fi humor. La construcció juga amb algun flash-back i insercions per explicar experiències de terceres persones i el seu contacte amb la música de Mahler (les anècdotes de Kaplan, la del músic de la LSO, la trobada amb Eleanor Rosé). Per assumir tantes dades cal estar documentat i sentir-se còmode emprant un to agressiu. Lebrecht sap rentabilitzar el seu oportunisme, la seva amplíssima cultura i la seva capacitat de resistència vestida d’elegància i apassionament. Aspecte que, sumat a l’argot anglès de l’autor, afegia dificultat a la traducció.

 

Lebrecht també dedica un capítol a la discografia en un acostament com a crític musical. No ho fa des d’unes percepcions que objectiva amb la tècnica i el detall musical sinó des de la impressió general, poc explícita, massa adjectivada tot i que vàlida. La seva és una llista de referències interpretatives, comentades breument i incloses pel seu pes històric més que per les seves qualitats musicals -igualment assenyalades-.

 

Sense ser un hit més enllà de l’oportunisme de l’any i boom Mahler del present, el llibre és molt recomanable per aquells qui comencin a endinsar-se en l’obra del compositor. Pels qui coneguin amplament el cas Mahler només la precisió de detalls puntuals i la redacció de Lebrecht els poden motivar a una lectura seriosa del volum.

 

 

Per descomptat no hi falten errors i imprecisions, naturals quan la documentació és diversa, més enllà de la pròpia reflexió. No obstant això sorprèn que a la pàgina 181 s’atribueixi el tema de les nenes jugant a la sorra a l’Andante i no al Scherzo de la Sisena simfonia. Igualment s’equivoca (pàg. 307) en dir el 1960 Goldschmidt va oferir la première de la Tercera simfonia a Anglaterra, ja que va ser Boult el 1947 en un registre comercialitzat per Testament bastants mesos abans de la conclusió del llibre. A la mateixa pàgina erra en l’efecte de l’oboè en la tercera de Re-Fa: no és un glissando sinó un portament ascendent. També és molt discutible l’omissió de Horenstein en la referències a la Primera simfonia (pàg. 300-3): és una fita única en la fonografia de l’obra. Finalment és al·lucinant que afirmi (pàg. 285) que Beethoven es va quedar sord en Heilegenstadt (!).