Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Enciclopedia de la música

Classificació temàtica: Sense classificar

Casper Höweler
 

Noguer. 530 pàgs.

“…y han abordado el tema del Jazz, una clase de música que ha adquirido una importancia justificada”. Tan simptomàtic com al•lucinant és el final del text de la solapa d’aquesta reedició de l’editorial Noguer. Emprendre un diccionari, enciclopèdia o guia és una tasca que més enllà de laboriosa, és molt selectiva. Sigui quina sigui la matèria. Ja se sap. Per això és necessari i molt més recomanable, davant propostes desfasades com la referida, partir des de zero i no intentar adaptar un diccionari obsolet per naturalesa.

En aquest l’aportació sobre conceptes tècnics és acceptable però s’hi enyoren termes bàsics com fermata, ostinato, sfumatura o trinat. Alhora que s’hauria de corregir els mal exposats cavatina, chalumeau, registre, tessitura; a més d’incorporar referències a instruments no occidentals com el koto japonès, la mvet africana o el djembé. També, s’hi ha inclòs compositors catalans com Lamote de Grignon, Nicolau, Mestres Quadreny, Morera, Montsalvatge o Toldrà, entre altres. Tret d’això, la resta és insostenible: compositors la panoràmica dels quals és insuficient o desfasada i pateixen un mal resum d’obres en casos com Bellini, Cimarosa, Donizetti, Rossini, Shostakovich, Sibelius, Sorozábal, Verdi o Vivaldi enfront de les vint-i-una pàgines sobre Wagner. Això sí, hi ha una fotografia de plana sencera pels més reputats. S’obvien també noms mereixedors de quatre línies com els llibretistes Romani i Solera; els musicòlegs com Pincherle; els directors d’orquestra com Gardiner, Knappertsbusch, Muti, Solti, i Svetlanov, i compositors com Johann van Gaal o Johann Strauss pare. Impagables, a més, la definició de El amor brujo de Falla en un apartat propi; el naixement de Toldrà a Villanueva y Geltrú; o que l’encàrrec de l’ Idomeneo mozartià vingués donat per l’arquesbisbe de Salzburg; per no parlar de l’exposat sobre la Novena simfonia de Mahler en comparació amb les primeres simfonies, i sense esmentar res de la Sisena i la Vuitena. Però on l’arbitrarietat fa estralls és en la metodologia de les dates de naixement i mort del citats: se’n cita una o cap -Santiago Kastner, Igor Markevitch-; o bé es posa la ciutat de naixement i mort o només una d’elles; i algunes vegades, el dia el mes i l’any de naixement i defunció. Tampoc apareix que un dels autors, Federico Sopeña, va morir l’any 1991.

I es podria seguir però tot plegat no val la pena. Es tracta d’una reedició absolutament innecessària, exemple clar d’una època pretèrita -la tipografia, no exempta d’errors, ja n’és una evidència-. Una inversió editorial irregular, mal revisada i que, en conseqüència, és estèril com a font documentada actual. Més productiu hagués estat encarregar una nova iniciativa a experts i musicòlegs del país.

Albert Ferrer i Flamarich