Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Pavarotti: el artista y el hombre

Classificació temàtica: Òpera i sarsuela

Roger Alier
 

Ma non troppo. 254 pàgs.

 Darrer encàrrec de Ma non troppo al seu autor fetiche, Roger Alier, on el reconegut crític fa el que millor sap fer: història a través d’un discurs instruït i accessible, en el qual no hi manquen conceptes, ni dates, ni comentaris testimonials i de la crítica internacional. Ho demostra des del primer capítol, i potser sigui aquest l’aspecte que desneri una obra que no peca de la mitomania i adulació barates en què sovint cauen iniciatives semblants. Tan és així que, tot i el subtítol “el artista y el hombre”, no entra quasi bé gens en aspectes personals i del temperament del tenor. Només en recorre la trajectòria artística fent constants al•lusions a les crítiques de la revista londinenca Opera.

A més s’hi acusa certa manca de formalismes -potser per les presses de fer un llibre en dos mesos?-. Primer: en la introducció no es refereix al text de Jaume Estapà, fet que el justificaria i el posaria a l’alçada de l’apèndix discogràfic. I més quan els puristes el poden titllar de trivial i un punt novel•lesc, malgrat ajudi a forjar la idea del què és la fenomenologia del divisme. Segon: tampoc s’indica que l’obra ja es va editar el maig 2005 en un llançament especial pel diari ABC. Quelcom que explica l’error de la pàgina 128 que ens refereix a la 17 per la citació sobre l’ària “Odi il voto” d’ Ernani i no a la 19, com pertoca en aquesta edició. Tercer: una taula cronològica en resum dels principals enregistraments, debuts i demés successos hagués estat un decorós i sintètic complement. Quart: si bé les notes a peu de pàgina, desplaçades a un apartat final, són quasi citacions de bibliografia, aquesta com a tal no gaudeix d’autonomia. Detall que Alier o l’editorial tampoc han polit i que confirmaria les pressuposades bones arrels d’una obra que, com de costum en el segell, ve complementada per una selecció i qualitat d’imatges que no són un luxe però sufraguen la mera receptivitat visual.

Finalment, correcte òptica de Jordi Maddaleno en una discografia que generalitza l’aportació del tenor sense l’hipercriticisme d’analitzar versió a versió, opció igualment lícita. El seu és un comentari ric en percepcions que pinzella també els registres videogràfics i en Dvd, amb un discurs fluid i correlatiu, un punt retòric agraït, tot i no aturar-se en les incursions fetes en solitari o en el territori sacra apuntades en la selecció.

Albert Ferrer i Flamarich